Condemnat a mort!

Ja fa cinc setmanes que visc amb aquesta idea, sempre ella i jo sols, sempre glaçat amb la seva presència, sempre vinclat sota el seu pes!

En altres temps, perquè em sembla que més aviat fa anys que no pas setmanes, era un home com qualsevol altre home. Cada dia, cada hora, cada minut tenia un pensament. El meu esperit, jove i ric, estava ple de fantasies. Es divertia descabdellant-les per a mi les unes rere les altres, sense ordre i sense parar, brodant amb filigranes interminables la tela basta i prima de la vida. Eren noies joves, esplèndides capes de bisbe, batalles guanyades, teatres plens de soroll i de llum, i més noies joves i fosques passejades nocturnes sota els braços amples dels castanyers. A la meva imaginació sempre era festa. Podia pensar en tot el que volia, era lliure.

Ara sóc presoner. Tinc el cos encadenat en un calabós i l’esperit a la presó d’una idea. Una idea horrible, sagnant, implacable! Només tinc un pensament, un convenciment, una certesa: condemnat a mort!

Faci el que faci, sempre és amb mi, aquest pensament infernal, com un espectre de plom al meu costat, solitari i gelós, que esbarra qualsevol distracció, cara a cara amb el miserable que sóc, i em sacseja amb totes dues mans glaçades quan vull girar el cap o tancar els ulls. S’esquitlla amb la forma que sigui allà on el meu esperit voldria defugir-lo, es fica com una tornada horrible en totes les paraules que em diuen, s’aferra amb mi als barrots repugnants del calabós; despert, m’obsedeix, espia el meu son convuls, i als somnis m’apareix sota la forma d’un ganivet.

M’acabo de despertar sobresaltat amb aquest pensament que em perseguia i dient-me: Ah, només somiaves! Doncs bé, fins i tot abans de tenir temps d’obrir prou els ulls feixucs per veure aquest pensament fatal escrit en l’horrible realitat que m’envolta, a les lloses mullades i regalimoses de la meva cel·la, als raigs pàl·lids del llum de nit, a la trama grollera de la roba que em vesteix, a la figura fosca del soldat de guàrdia la canana del qual lluu a través de la reixa del calabós, ja em sembla que una veu m’ha xiuxiuejat a l’orella:

—Condemnat a mort!