Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’emprenta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metals i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.
De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.