Això no vol dir que no puguem fer coses extraordinàries, coses que vosaltres segurament no fareu mai.

Bressolar mussols petits, encara amb plomissol. Sostenir casetes i fortaleses poc sòlides. La fotosíntesi.

Però parlar amb la gent? No gaire.

I que un arbre expliqui un bon acudit, val més no intentar-ho.

Els arbres parlem amb alguna gent, la que sabem que és de confiança. Parlem amb esquirols temeraris. Parlem amb cucs treballadors de mena. Parlem amb papallones fanfarrones i arnes vergonyoses.

Els ocells? Són una delícia. Les granotes? Unes rondinaires, però tenen bon cor. Les serps? Tafaneres com elles soles.

Els arbres? No he conegut mai cap arbre que no em caigués bé.

Bé, d’acord. Hi ha el sicòmor d’allà a la cantonada. No calla mai, aquell pesat.

Així doncs, parlem amb les persones? De fet, es pot dir que parlem, que tinguem aquesta habilitat tan pròpia i personal de les persones?

Bona pregunta.

Fet i fet, els arbres tenim una relació tirant a complicada amb les persones. Tan aviat ens esteu abraçant com ens voleu convertir en taules i depressors linguals.

Potser us pregunteu com és que el fet que els arbres parlen no es va tractar mai a classe de ciències naturals, durant totes aquelles lliçons de «la Mare Natura és la nostra amiga».

No en culpeu els mestres. Segurament no saben que els arbres parlem. La majoria de gent no ho sap.

Tanmateix, si mai us trobeu drets a la vora d’un arbre que sembli especialment simpàtic, un dia que tingueu la sensació d’estar especialment de sort, escoltar no us pot fer cap mal.

Els arbres no sabem explicar acudits.

Però sí que sabem explicar històries.

I si l’únic que sentiu és el murmuri de les fulles, no patiu. En el fons, la majoria d’arbres són molt introvertits.