Si el Caos va fer sortir la vida i la substància del no-res, o si el Caos va crear la vida amb un badall, o la va somiar, o la va fer aparèixer d’alguna altra manera, no ho sé. Jo no hi era. Ni vosaltres tampoc. Però, tanmateix, en certa manera, sí que hi érem, perquè totes les parts diminutes que ens formen eren allà. Direm només que els grecs pensaven que era el Caos qui, amb una enorme empenta, o una gran arronsada d’espatlles, o un singlot, una vomitada o un estossec, va iniciar la llarga cadena de la creació que finalment ha portat els pelicans i la penicil·lina, els bolets i les boletes, els lleons marins, els lleons, els marins, els éssers humans i els narcisos i l’assassinat i l’art i l’amor i la confusió i la mort i la follia i les galetes.

Sigui quina sigui la veritat, avui dia la ciència està d’acord que tot està destinat a retornar al Caos. El nom que rep aquest destí inevitable és entropia, i és part del gran cicle que va del Caos a l’ordre i de nou al Caos. Els teus pantalons van començar sent àtoms caòtics que no se sap com es van unir per esdevenir matèria, que al llarg dels eons es va ordenar per convertir-se en una substància viva que va evolucionar lentament fins a una planta de cotó que va ser teixida per crear aquest material tan elegant que cobreix les teves precioses cames. Amb el temps, abandonaràs els pantalons —ara mateix no, espero— i es podriran en un abocador o els cremaran. En tots dos casos, la seva matèria acabarà alliberada i esdevindrà part de l’atmosfera del planeta. I quan el sol exploti i s’endugui amb ell totes les partícules d’aquest món, incloent-hi els ingredients dels teus pantalons, tots els àtoms que les formen retornaran al fred del Caos. I el que s’aplica als teus pantalons, naturalment, també s’aplica a tu.