El suís i la seva companya acabaven de presentar-se 

a casa de l’agent immobiliari Moritz, quan jo, no només

provava d’indicar-li per primera vegada, i a fi de comptes

d’aclarir-li científicament, els símptomes de la meva

malaltia anímica i intel·lectual, sinó que vaig anar a casa

el Moritz, que en aquell moment era probablement la

persona que tenia realment més a prop, per girar-li a

l’inrevés, de sobte i de la manera més desconsiderada,

la cara interna, no només emmalaltida sinó desfigurada

ja en la seva totalitat per la malaltia, de la meva existència,

coneguda fins aleshores només per ell en un aspecte

superficial que ja no l’irritava i que per tant en cap

cas l’afectava ni el commovia, i només a ell l’havia d’espantar

i horroritzarla sobtada brutalitat del meu experiment,

el fet que aquella tarda, d’un moment a l’altre,

destapés i descobrís completament allò que durant tots

els deu anys de la meva relació i amistat amb el Moritz,

li havia amagat, al capdavall li havia ocultat de mica en

mica i a totes hores amb subtilesa matemàtica, i li havia

encobert sense parar i sense pietat per a mi mateix, per

tal de no facilitar-li a ell, al Moritz, ni el més mínim cop

d’ull a la meva existència, ell estava profundament horroritzat,

però jo no em vaig deixar contenir gens ni

mica per aquest horror seu en el meu mecanisme de

revelació, activat un cop aquella tarda amb vehemència

i com és natural també condicionat pel temps atmosfèric,

a poc a poc aquella tarda, com si no hagués tingut

cap altra elecció, al Moritz, assaltat per mi completament

per sorpresa aquella tarda des de la meva emboscada

intel·lectual, li vaig descobrirtot allò relatiu a mi,

descobrir tot allò que hi havia per descobrir,destapar

tot allò que hi havia per destapar; durant tota l’escena,

jo m’havia assegut, com sempre, al lloc del racó que

quedava davant de les dues finestres, al costat de la

porta d’entrada al despatx del Moritz, mentre que el

propi Moritz, de fet ja érem a finals d’octubre, estava

assegut davant meu amb la seva gavardina d’hivern de

color gris rata, possiblement en aquests moments ja en

estat d’embriaguesa, això jo no podia concretar-ho

amb precisió en la foscor que ja ho omplia tot; en tota

l’estona no l’havia perdut de vista, era com si aquella

tarda, després de no haver anat a casa el Moritz durant

setmanes i en realitat durant setmanes haver estat només

amb mi tot sol, i això vol dir en mans de la meva

ment i del meu cos un temps molt llarg, però encara no

destructor dels nervis, amb la màxima concentració

amb relació a tot, m’hagués decidita totallò que representés

per a mi la salvació i finalment a sortir de casa

meva, humida i freda i fosca, a través del bosc espès i

obac, per precipitar-me sobre el Moritz com sobre una

víctima propiciatòria per, això m’havia proposat de

camí a casa el Moritz, no carregar-lo més amb les meves

revelacions i per tant, de fet, ofenses intolerables,

fins que jo arribés a un grau suportable d’alleujament i

per tant descobrís i destapés com més millor tot allò de

la meva existència oculta durant anys davant seu.