Per als occidentals era difícil de comprendre l’extraordinària atmosfera que hi havia a l’Índia durant el dejuni de Gandhi, quan tota una gran nació estava pendent de les notícies cada hora i intentava pensar si potser n’era responsable. No es llegia res més a la premsa i les famílies repetien cadascuna de les paraules de les declaracions de Gandhi i molts s’avergonyien de les seves pròpies mancances. Va escriure: “Les tres quartes parts de les misèries i incomprensions d’aquest món desapareixeran si tenim el coratge de posar-nos les sabates dels nostres adversaris i de comprendre el seu punt de vista [...] He constatat que la crida a la raó no és suficient quan hi ha antics prejudicis basats en una autoritat religiosa imaginària. En aquest cas s’ha de reforçar el raonament amb el sofriment voluntari i aquest sofriment obre els ulls a la comprensió.”

Després amb un fil de veu, a penes un alè, Gandhi va demanar: “Fa trenta anys que m’esforço per a la tolerància i la unitat i encara no me n’he sortit. Ajudeu-me tots!” Durant el dejuni havia tingut lloc una conferència important a Delhi on els caps de les dues comunitats i els periodistes havien promès que des d’ara plantarien cara amb energia als prejudicis i els atacs.