Fins ara, hem extret de la «lingüística cartesiana» certes doctrines característiques i molt importants tocant la natura del llenguatge, i, molt sumàriament, hem seguit el desenvolupament de les teories des de Descartes fins a Humboldt. Com un resultat col·lateral d’aquest estudi de la langue, i suportades per la teoria racionalista de la intel·ligència, s’han fet visibles determinades opinions sobre la manera com el llenguatge és adquirit i usat. Després d’una llarga interrupció, ens trobem en una època quan aquelles opinions tornen a rebre l’atenció que mereixen, encara que han aparegut (i igualment han reaparegut les idees centrals de la gramàtica transformacional) com un resultat d’una evolució independent en una gran mesura.

La doctrina central de la lingüística cartesiana és que els trets generals de l’estructura gramatical sóc comuns a totes les llengües i reflecteixen certes propietats fonamentals de la intel·ligència. ÉS aquesta premissa que va dur els gramàtics filòsofs a dedicar-se a la grammaire générale més que no pas a la grammaire particulière, i que s’expressa en la convicció de Humboldt que una anàlisi profunda mostrarà com una comuna «forma del llenguatge», subjacent a la varietat nacional i individual. Existeixen, doncs, certs universals del llenguatge que limiten la diversitat de les llengües humanes. L’estudi de les condicions universals que prescriuen la forma de tota llengua humana és la «grammaire générale». Aquestes condicions universals no s’aprenen, sinó que en deriven els principis organitzadors a partir dels quals és possible l’aprenentatge del llenguatge, principis que cal que existeixin si de les dades n’ha de sortir un coneixement. Atribuint a la ment aquests principis, com una propietat innata, és possible d’explicar el ben evident fet que el parlant d’una llengua sap moltes coses que mai no ha après.

Encarant d’aquesta manera la qüestió de l’adquisició del llenguatge i dels universals lingüístics, la lingüística cartesiana reflecteix l’interès de la psicologia racionalista del segle XVII per la contribució de la ment al coneixement humà. La primera expressió d’un tema destinat a ocupar un lloc central durant gairebé tot el segle es troba potser al De Veritate (1624) de Lord Herbert of Cherbury, on és exposada la idea que hi ha certs «principis o nocions implantats a la ment» i que els «portem cap als objectes traient-los de nosaltres» que els tenim com «un do directe de la natura, un precepte de l’instint natural» (p.133). ÉS cert que aquestes Nocions Comunes «són estimulades pels objectes», però «ningú, per molt ximple que sigui, no es pensa que ens les porten els objectes mateixos» (p.126). Tot al contrari, són essencials a la identificació dels objectes i a la comprensió de les seves propietats i relacions. Encara que les «veritats intel·lectuals» incloses entre les Nocions Comunes «sembla que s’esvaeixin en l’absència d’objectes, no poden però ésser del tot passives i ocioses, des del moment que són essencials als objectes i que els objectes els són essencials... ÉS només ajudat per elles que l’intel·lecte, tant si s’encara amb menes de coses familiars com noves, pot ésser menat a decidir si les nostres facultats subjectives tenen coneixença adequada dels fets» (p.105). Mitjançant l’aplicació d’aquestes veritats intel·lectuals, que són «impreses a l’ànima pels decrets de la natura mateixa», podem comparar i combinar les sensacions individuals, i interpretar l’experiència en termes d’objectes, de les propietats que posseeixen i dels esdeveniments on es troben implicats. Evidentment és impossible que aquests principis d’interpretació siguin íntegrament apresos de l’experiència, i és possible que en siguin del tot independents. [...]