El doctor Aziz em pregunta:
    —I com ha anat l’examen de recuperació?
    El pare respon:
    —Bé, gràcies a Déu. Ara, l’important és que no hagi de recuperar mai més.
    Totes les mirades es dirigeixen cap a una dona de molta presència vestida amb pantalons que passa per la vorera d’enfront. Els llums de les botigues li il•luminen l’esquena i destaquen la flonjor de les natges. El xeic Fadl, de sota el turbant, diu:
    —És ben bé que aquesta donota no deu saber què és la vergonya. Però si se li veu tot!
    El mossèn fa petar les mans:
    —Quina indecència!
    El xeic Fadl continua:
    —No és per res que ens han derrotat a Palestina. Ha sigut un càstig diví.
    En Rafat efendi afegeix:
    —Els canons ens esclataven a la cara.
    I el pare:
    —El rei Abdalà treballa per als jueus.
    El doctor Aziz:
    —Els jueus han desplaçat mig milió d’àrabs a Transjordània, a Síria, al Líban, a Egipte, i què se li acut de dir a l’Azzam Paixà? Que els jueus cremaran al foc de l’infern!
    Tots riuen.
    En Rafat efendi es mostra indignat:
    —I de la derrota a les olimpíades de Londres, què me’n dieu? Un altre càstig diví?
    L’Abdalalim li pren la paraula:
    —Amb tants milions com ha costat enviar-hi una delegació. Tot plegat per res. N’hauríem de dir la catàstrofe de les olimpíades, amb totes les de la llei. I a sobre van dient que ens anem preparant per als jocs del cinquanta-dos.