El doctor Beer era el meu editor, tenia seixanta anys i era considerat un dels més competents en tot el món editorial alemany. A part de literatura, no havíem parlat mai de res més, llevat del temps i del trànsit de la ciutat de Frankfurt, i no conec ningú que hagi topat mai amb cap altre tema que s’hagi mostrat digne d’una conversa amb ell. Sempre havia sospitat, tanmateix, que en realitat no s’interessava gens ni mica per les novel·les i les narracions, els relats o els assaigs, les trames, els personatges, els diàlegs… que senzillament no li interessava la literatura, sinó només el virtuosisme en la discussió literària. El que li importava de debò havia de ser una cosa ben diferent. Malgrat tot, no tenia ni la més remota idea de què podia ser. Menava una doble vida, potser? Aquesta expressió, en un manuscrit, me l’hauria marcada amb una línia ondulada i, quan haguéssim arribat a aquell passatge durant la revisió, m’hauria dit:

—A mi, personalment, ja m’agraden aquestes paraules, i per això voldria que les emprés en un context adient. Tal com estan, però, li haig de demanar que les canviï per unes altres.

Un cop, parlant de si mateix, em va arribar a dir:

—Sóc el bufó de Lear —deixant oberta la pregunta: Qui era el seu Lear? Qui dimonis s’hauria volgut estirar en aquell llit d’espines?

Ningú no sabia què feia després de posar-se l’abric, arreglar-se la corbata, estendre el paraigua, dir adéu a la senyora de l’entrada i desaparèixer de l’editorial. Ni tan sols si tornava a casa amb taxi o autobús, amb metro o amb el seu cotxe, o a peu, o amb bicicleta… Casa seva? Com devia ser casa seva? A les parets del seu despatx hi havia prestatges fins al sostre. La seva companya de la secció de llibres de divulgació sols tenia llibres de l’editorial, a banda d’una lleixa d’obres de consulta; els llibres d’ell, en canvi, feien tot l’efecte d’una biblioteca privada. Hi havia aplegats clàssics alemanys i poetes russos i americans, les obres completes de D. H. Lawrence, Joseph Conrad (el seu autor preferit, i el meu) i Luigi Pirandello, lírica francesa i irlandesa, però sobretot obres filosòfiques. Una vegada em va explicar —de manera lacònica i adusta, després que li ho hagués demanat dues vegades— que havia estudiat Filosofia i que havia escrit la tesi doctoral sobre un tema de la fenomenologia de Husserl. La literatura de Husserl i sobre Husserl omplia ben bé una quarta part de la seva biblioteca. Que potser s’esdevenia allà, i només allà, la seva vida d’escriptura i lectura, la seva vida intel·lectual? Per què no? I, en l’àmbit privat, que potser jugava a bitlles amb assessors fiscals i advocats?, o era membre d’un club de bicicleta de muntanya?, o anava de bar en bar amb els seus col·legues? Per què no? De tota manera, no em podia pas imaginar que aquell home tingués col·legues; justament perquè no em volia pas imaginar que tingués cap mena de vida privada.

La vida privada del bufó de Lear tampoc no és que es conegui gaire bé. I ningú no sap si es creu res del que diu. Els mots són l’eina dels bufons i no en coneixen d’altra.