No foren només pares i mestres que m’educaren, sinó també forces més elevades, més ocultes i més misterioses, entre les quals també hi havia el déu Pan, sota la forma d’un petit fetitxe dansaire indi que l’avi tenia a la vitrina. Aquesta divinitat, juntament amb d’altres, tingué cura dels meus anys d’infantesa i, molt abans i tot que aprengués a llegir i escriure, m’imbuí d’imatges i pensaments orientals antiquíssims, fins al punt que més endavant hauria de percebre tot contacte amb savis indis i xinesos com un retrobament, com una tornada als orígens. Tot i això, soc europeu, nascut, a més a més, sota el signe del Sagitari, i al llarg de la meva vida he practicat de valent les virtuts occidentals de la vehemència, l’ambició i la curiositat insaciable. Per sort, com la majoria de nens, també vaig aprendre, abans i tot d’anar al col·legi, les coses imprescindibles i més valuoses per a la vida. I ho vaig aprendre de pomers, de la pluja i el sol, de rius i boscos, d’abelles i escarabats, ho vaig aprendre del déu Pan, i ho vaig aprendre de l’ídol dansaire de la cambra de tresors de l’avi. Coneixia bé el món, tractava sense por amb animals i estels, em sabia moure pels horts fruiters i per l’aigua amb els peixos, i ja cantava un bon nombre de cançons. També sabia fer màgia —cosa que malauradament vaig desaprendre molt aviat i que vaig haver de tornar a aprendre de bell nou en edat avançada— i disposava de tota la fabulosa saviesa de la infància.