Una bona sort singular

De Marsay no era un eixelebrat. Un altre jove hauria obeït el desig d’obtenir de seguida alguna informació sobre una noia que feia realitat d’una manera tan concloent les idees més lluminoses que havia expressat amb relació a les dones la poesia oriental; però, massa llest per a comprometre així el futur de la seva bona sort, havia manat al seu cotxe de plaça que continués per la Rue Saint-Lazare i que el tornés al seu palau. L’endemà, el seu criat de confiança, que es deia Laurent, un noi murri com el Frontin de l’antiga comèdia, va estar esperant, pels volts de la casa que habitava la desconeguda, l’hora en què es reparteixen les cartes. A fi de poder espiar lliurement i rondar entorn del palau, havia comprat allà mateix, seguint el costum dels policies que volen disfressar-se bé, els parracs d’un alvernès i intentava fer-ne el posat. Quan va passar el carter que aquell matí repartia la correspondència de la Rue Saint-Lazare, Laurent va fer veure que era un missatger que tenia dificultats per a recordar-se del nom d’una persona a la qual havia de lliurar un paquet, i va consultar el carter. Enganyat al principi per les aparences, aquell personatge tan pintoresc de la civilització parisenca li va fer saber que el palau on vivia la noia dels ulls d’or pertanyia a Don Hijos, marquès de San Real, gran d’Espanya. Naturalment, a l’alvernès no li interessava el marquès.

―El paquet ―digué― és per a la marquesa.

―Ella és fora ―respongué el carter―. Les seves cartes es reenvien a Londres.

―Així, doncs, la marquesa no és una noia que...

―Ai! ―digué el carter interrompent el criat i mirant-se’l amb atenció―. Si tu ets missatger, jo sóc ballarí.

Laurent va mostrar unes quantes monedes d’or al funcionari de la claquette, que es va posar a riure.

―Aquí teniu el nom de la vostra presa ―digué bo i agafant de la seva cartera de cuir una carta que duia segell de Londres i en la qual es llegia l’adreça següent:

A Mademoiselle Paquita Valdés,
Rue Saint-Lazare, palau de San Real.
París.

Era escrita amb lletres allargades i menudes que anunciaven una mà femenina.

―¿Oi que no em refusareu una ampolla de vi de Chablis, acompanyada d’un filet amb xampinyons, i unes quantes dotzenes d’ostres com a entrant? ―digué Laurent, que volia guanyar-se la valuosa amistat del carter.

―A dos quarts de deu, després que acabi el servei. ¿On?

―A la cantonada de la Rue de la Chaussée-d’Antin amb la Rue Neuve-des-Mathurins, al Puits-sans-Vin ―respongué Laurent.

―Escolteu, amic meu ―va dir el carter en reunir-se amb el criat una hora després de la primera trobada―, si el vostre amo està enamorat d’aquesta noia, tindrà molta feina! Dubto que aconseguiu veure-la. Fa deu anys que sóc carter a París, he pogut remarcar molts sistemes de seguretat per a les portes! Però us puc assegurar, sense por de ser desmentit per cap dels meus companys, que no hi ha cap porta tan misteriosa com la de Monsieur de San Real. Ningú no pot entrar al palau sense no sé quina contrasenya, i fixeu-vos que ha estat triat expressament amb pati i jardí per a impedir qualsevol contacte amb les altres cases. El porter és un espanyol vell que no diu ni una paraula en francès, però que es mira la gent de fit a fit, com ho faria Vidocq, per assegurar-se que no són lladres. En el cas que aquest primer carceller pogués ser enganyat per un amant, per un lladre, per vós mateix, i no és que vulgui fer comparacions... doncs bé, trobaríeu a la primera sala, que és tancada per una porta de vidre, un majordom envoltat de lacais, un vell diable encara més mala bèstia i més esquerp que el porter. Si algú travessa la porta cotxera, el majordom surt, l’espera sota el porxo i el sotmet a un interrogatori digne d’un criminal. Això em va passar a mi, un simple carter. Em prenia per un hemisferi disfressat, digué rient-se de la seva poca-soltada. Pel que fa als criats, no espereu treure’n res, em penso que són muts, ningú en aquest barri no coneix el color de les seves paraules; no sé pas el sou que els donen per no parlar i per no beure. El cas és que són inabordables, sia perquè tenen por que els afusellin, sia perquè perden una suma immensa en el cas de cometre una indiscreció. Si el vostre amo estima prou Mademoiselle Paquita Valdés per superar tots aquests obstacles, no podrà pas amb Doña Concha Marialva, la dueña que l’acompanya i que se la posaria sota les faldilles abans de deixar-la sola. Aquestes dues dones sembla que estiguin cosides l’una amb l’altra.

―Això que em dieu, benvolgut carter ―continuà Laurent després d’haver tastat el vi―, em confirma una cosa que acabo de saber. Us asseguro que he tingut la sensació que es reien de mi. La fruitera del davant m’ha dit que deixaven anar gossos pels jardins durant tota la nit i que els penjaven el menjar a uns pals de manera que no hi poguessin arribar. Aquests maleïts animals es pensen, llavors, que el que hi pogués entrar els prendria el menjar, i prou que l’esquarterarien. Em direu que hom els pot donar la bola, però sembla que han estat ensinistrats per a no menjar res si no és de la mà del vigilant.

―El porter del senyor baró de Nucingen, el jardí del qual limita per la part de dalt amb el del palau de San Real, m’ho va confirmar ―afegí el carter.

«Perfecte, el meu amo el coneix», va dir per a si mateix Laurent.

―¿Sabeu ―continuà tot mirant el carter de reüll― que el meu amo és un home valent, i, si es fiqués entre cella i cella de besar la planta dels peus d’una emperadriu, caldria per força que ella passés per l’adreçador? Si us hagués de menester, cosa que us desitjo perquè ell és generós, ¿podria comptar amb vós?

―És clar que sí, senyor Laurent, em dic Moinot. El meu nom s’escriu igual que el d’un pardal: M-o-i-n-o-t, not, Moinot.

―Certament ―digué Laurent.

Visc a la Rue des Trois-Frères, número 11, al cinquè ―afegí Moinot―; tinc dona i quatre fills. Si el que em demaneu no supera els límits de la consciència i els meus deures administratius, ja m’enteneu! Sóc ben vostre.

―Sou un bon home ―li digué Laurent estrenyent-li la mà.

―Paquita Valdés és indubtablement l’amistançada del marquès de San Real, l’amic del rei Ferran. Només una carronya espanyola de vuitanta anys és capaç de prendre aquestes precaucions tan exagerades ―digué Henri quan el seu criat li va haver comunicat el resultat de les seves perquisicions.

―Senyor ―li va dir Laurent―, llevat que hi arribi amb globus, ningú no pot entrar en aquell palau.

―Que n’ets, de pallús! ¿Que potser és necessari entrar al palau per obtenir Paquita, del moment que Paquita en pot sortir?

―Però, senyor, ¿i la dueña?

―La farem beure a galet uns quants dies, la teva dueña.

―Llavors obtindrem Paquita! ―digué Laurent fregant-se les mans.

―Bandarra! ―va respondre Henri―. Et condemnaré enviant-te a la tal Concha si la teva insolència et duu a parlar així d’una dona abans que jo l’hagi aconseguida. Preocupa’t de vestir-me, he de sortir.