Madame Bovary no havia estat mai tan bonica com en aquella època; tenia aquella bellesa indefinible que resulta de l'alegria, de l'entusiasme, de l'èxit, i que no és sinó l'harmonia del temperament amb les circumstàncies. Les ànsies, les penes, l'experiència del plaer i les il·lusions sempre joves, igual que les flors en un femer sota la pluja, els vents i el sol, l'havien desenvolupada de mica en mica, i per fi s'expandia en la plenitud de la seva naturalesa. Les seves parpelles semblaven fetes expressament per aquelles llargues mirades amoroses, on la pupil·la es perdia, mentre una forta alenada li eixamplava el nas fi, i li aixecava la comissura carnosa dels llavis, que a la llum es veien ombrejats per una mica de borrissol negre. Semblava com si un artista hàbil en corrupcions li hagués disposat sobre la nuca els cabells: s'enrotllaven en una massa espessa, descuradament, i segons els atzars de l'adulteri, que els desfeia cada dia. La seva veu ara adquiria unes inflexions més flonges, i la cintura també; fins i tot dels plecs del seu vestit i del corba del peu es desprenia una cosa subtil que arribava a penetrar. Charles, com en els primers temps de casats, la trobava deliciosa i del tot irresistible.

Quan tornava tard, a la nit, no gosava despertar la. La llàntia de porcellana arrodonia al sostre una claror trèmula, i les cortines tancades del bressol formaven com una cabana blanca que es bombava a l'ombra, vora del llit. Charles se les mirava. Creia sentir l'alè lleuger de la seva filla. Ara començaria a créixer; cada estació portaria un ràpid progrés. Ja la veia tornant d'escola a l'hora foscant, tota riallera, amb la bata tacada de tinta, i la cistella al braç; després l'haurien de posar interna, i això els costaria molts diners; com s'ho farien? Aleshores rumiava. Pensava en la possibilitat de llogar una granja petita a la rodalia, i ell la podria cuidar, cada matí, quan sortís a visitar els malalts. Estalviaria els ingressos que li donés, i els col·locaria a la caixa d'estalvis; després compraria accions, de la mena que fossin; a més, la clientela augmentaria; hi comptava, perquè volia que Berthe tingués una bona educació, que tingués talents, que aprengués el piano. Ah! que bonica que seria, més tard, als quinze anys, quan s'assemblaria a la seva mare i portaria com ella, a l'estiu, grans barrets de palla! De lluny les prendrien per germanes! Ja se la imaginava treballant al vespre prop d'ells, a la llum del quinqué; brodaria sabatilles per ell; s'ocuparia de la casa; ompliria la casa de joia i simpatia. Després haurien de pensar a situar la: li trobarien un bon noi amb una posició sòlida; la faria feliç; i això duraria sempre.

Emma no dormia, feia veure que estava adormida, i mentre ell s'endormiscava al seu costat, ella es despertava en altres somnis.
Feia vuit dies que el galop de quatre cavalls se l'enduia cap a un nou país del qual no tornarien mai més. Se n'anaven, se n'anaven, amb els braços enllaçats, sense parlar. Sovint, des de dalt d'una muntanya, descobrien de sobte alguna ciutat esplèndida, amb cúpules, ports, vaixells, boscos de llimoners i catedrals de marbre blanc, que al cim dels campanars tenien nius de cigonyes. Anaven al pas, a causa de les grans llambordes, i per terra hi havia poms de flors que oferien dones vestides amb cossets vermells. Se sentia toc de campanes, renillar de mules, amb el murmuri de les guitarres i la remor de les fonts, el vapor de les quals s'enlairava i refrescava munts de fruites col·locades en piràmide al peu d'estàtues pàl·lides, que somreien sota els sortidors. I després, un vespre, arribaven a un poble de pescadors, on les xarxes fosques s'eixugaven al vent, al llarg de l'espadat i de les cabanes. Allà es quedarien a viure, habitarien en una casa baixa, de sostre pla, ombrejada per una palmera, al fons d'un golf, a la vora del mar. Es passejarien en gòndola, es gronxarien en una hamaca; i l'existència seria fàcil i àmplia com els seus vestits de seda, càlida i estrellada com les dolces nits que contemplarien. No obstant, sobre la immensitat d'aquell futur que ella feia aparèixer, no sorgia res de particular; els dies, tots magnífics s'assemblaven com les onades; i es balancejaven a l'horitzó infinit, harmoniós, blavós i cobert de sol. Però la nena començava a tossir al bressol, o bé Bovary roncava més fort, i Emma no s'adormia fins al matí, quan l'alba esblanqueïa els vidres i el jove Justin, a la plaça, ja obria els finestrons de la farmàcia.