Havia tingut, com qualsevol altra, la seva història d’amor. El seu pare, manobre, s’havia matat en caure d’una bastida. Després va morir la seva mare, les germanes es van dispersar, la va recollir un granger i des de molt petita la va posar a guardar les vaques al camp. Tremolava sota els parracs, bevia de boca terrosa l’aigua dels estanys, la pegaven per no res, i finalment la van despatxar per un robatori de trenta sous que no havia comès. Va entrar en una altra granja, hi va fer de mossa de corral, i com que agradava als amos, els seus companys n’estaven gelosos.
Una tarda del mes d’agost (aleshores tenia divuit anys) la van portar a l’aplec de Colleville. Immediatament es va atabalar, estupefacta pel soroll dels músics, els llums dels arbres, les coloraines dels vestits, les randes, les creus d’or, aquella massa de gent saltant a la vegada. Ella s’estava apartada modestament, quan un jove d’aparença benestant i que fumava una pipa amb els colzes repenjats a la llança d’un carro va venir a treure-la a ballar. La va convidar a sidra, a cafè, a coca, li va comprar un mocador i, pensant-se que ella li endevinava les intencions, es va oferir a acompanyar-la. A la vora d’un camp de civada, la va tirar a terra brutalment. Ella va tenir por i es va posar a cridar. Ell es va allunyar.
Una altra tarda, a la carretera de Beaumont, va voler passar un carro gran de farratge que avançava lentament, i en fregar les rodes va reconèixer Théodore.
Ell la va abordar amb aire tranquil, dient que li perdonés tot, perquè havia estat “culpa de la beguda”.
Ella no va saber què respondre i tenia ganes de fugir.
El noi es va posar a parlar de les collites i dels notables del municipi; perquè el seu pare havia abandonat Colleville per anar al mas Des Écots, de manera que ara resultaven ser veïns. “Ah!”, va dir ella. Ell va afegir que volien establir-lo. Però ell no tenia pressa, i esperaria una dona del seu gust. Ella va abaixar el cap. Aleshores el noi li va preguntar si havia pensat a casar-se. Ella va respondre, somrient, que no estava bé burlar-se’n.
“¡Que no! ¡T’ho juro!”, i amb el braç esquerre li va envoltar la cintura; ella caminava sostinguda per la seva estreta; van alentir el pas. El vent era tou, les estrelles brillaven, l’enorme carretada de fenc oscil·lava davant d’ells; i els quatre cavalls, arrossegant el pas, aixecaven pols. Després, sense que els ho manessin, van girar a la dreta. Ell la va abraçar una altra vegada. Ella va desaparèixer dins l’ombra.