Vindrà el sol, ànima glaçada, i esbandirà els fantasmes del fred;
vindrà el déu jovencell i et donarà la flama de la seua sang;
la seua sang és càlida i les seues paraules com paraules d’un amant;
és el déu de la passió, ell, i la seua passió és pura;
la seua passió saltirona com un cabirol i és dolça com la brisa;
el xiuxiueig és seré com un perfum, i perfum és la seua paraula.

Desplaent és la teua melangia com el campaneig;
llòbrecs els teus acords com els de l’orgue;
ets tota tristesa, tota pena com la setmana santa:
al teu dolor no hi ha passió i el dolor teu és dolor del nirvana.

Perquè t’has espantat, ànima afligida – són fugaços els fantasmes del fred:
són com el fum i l’alcohol;
estàs èbria, ànima glaçada, i és desplaent la teua olor;
la teua olor és com l’olor de les tavernes i les lletanies nocturnes;
està cansada com una campana i el pensament del borratxo;
és groga com el fullam, tràgica com la tardor;
morta com la teua sang, com el cel d’hivern;
estàs del tot glaçada, tota afligida, oh llòbrega ànima meua.

Mira, ja ve el déu jovencell;
als rajos porta la sang i el seu alè és com un conte bíblic;
gràcils són els seus passos com els besos d’un matí de primavera;
càlid el seu sentiment com un migdia d’estiu vora el mar;
el déu jovencell és bo com una mare;
els seus llavis són besos i foc és el seu ull;
té les mans suaus com un nen i les carícies com una llàgrima de compassió;
el seu xiuxiueig és lleuger com la teua esperança.

Vindrà el deu jovencell i serà gran el seu triomf:
exultaràs, oh ànima llòbrega, i el teu goig serà com el primer amor;
enorme esdevindrà la teua esperança com la sement de l’home
com els meus llavis càlids cantant el cant al sol.