De cop, una veu d\'home va cridar des d\'una altra part del pis:

–Eric? Ets tu?

Ginnie va suposar que devia ser el germà de Selena, a qui no havia vist mai. Va creuar les cames, llargues, va arreglar-se la vora de l\'abric sobre els genolls i va esperar.

Un home jove, amb ulleres, en pijama i sense sabatilles, va entrar cuita-corrents a la sala, amb la boca oberta:

–Hòstia. Em pensava que era Eric –va dir. Sense deturar-se, i amb un posat francament lamentable, va travessar la sala, bressolant alguna cosa contra el seu pit estret. Va asseure\'s a l\'altra punta del sofà, que era buida–. Acabo de tallar-me el dit, coi –va dir, bastant atabalat. Va mirar Ginnie com si sempre hagués esperat trobar-la asseguda allà–. ¿T\'has tallat mai un dir? Ben bé fins a l\'os i tal? –va preguntar. En la seva veu estrepitosa hi havia una veritable súplica, com si Ginnie, amb la seva resposta, pogués salvar-lo d\'alguna barreja especialment ingrata de perill i solitud.

Ginnie el va mirar fixament.

–Home, ben bé fins a l\' os , no –va dir–, però tallar-me sí que m\'he tallat. –Era el noi, o l\'home (feia de mal dir què era) amb l\'aspecte més curiós que mai havia vist. Duia els cabells despentinats, com si acabés de sortir del llit. Tenia una barba esclarissada i rossa, com d\'un parell de dies. I semblava..., en si: una mica beneit–. Com te l\'has tallat? –va preguntar Ginnie.

Capcot, el noi es mirava el dit ferit, amb la boca fluixa i badada.

–Què? –va dir.

–Que com te l\'has tallat?

–Coi, si ho sabés... –va dir, en un to que implicava que la resposta a aquella pregunta era irremeiablement fosca–. M\'he posat a buscar no sé què a la paperera i era plena de fulles d\'afaitar.

–Ets el germà de Selena? –va preguntar Ginnie.

–Sí. Hòstia, m\'estic dessagnant. No te\'n vagis. Potser necessitaré alguna d\'aquestes maleïdes transfusions.

–T\'hi has posat res?

El germà de Selena va allunyar del pit una mica la ferida i la va desembenar perquè Ginnie la pogués veure.

–Només m\'hi he posat una mica d\'aquest coi de paper de wàter –va dir–. Atura la sagnada. Com quan et talles afaitant-te. –Va tornar a mirar Ginnie–. Qui ets tu? –va preguntar–. Una amiga d\'aquella imbècil?

–Anem a la mateixa classe.

–Sí? Com te dius?

–Virginia Mannox.

–Tu ets Ginnie? –va dir ell mirant-la a través de les ulleres–. Tu ets Ginnie Mannox?

–Sí –va dir Ginnie, desencreuant les cames.

El germà de Selena va tornar a fixar l\'atenció en el seu dit, que per ell era òbviament l\'únic punt veritablement central de la sala.

–Conec ta germana –va dir, desapassionadament–. Una pretensiosa repugnant.

Ginnie es va enarcar.

–Què?

–Ja m\'has sentit.

–Ma germana no és cap pretensiosa!

–I un colló, no ho és –va dir el germà de Selena

– No ho és!

–I un colló, no ho és. N\'és la reina. La reina de les pretensioses fastigoses.