Com a novel·lista que sóc, des de ben jove he sabut quines pàgines dels meus llibres estaven inspirades i quines no. En el fons, és molt fàcil descobrir-ho: les inspirades són les que he escrit oblidat de mi, submergit en l’escriptura, abandonat a la seva sort; les menys inspirades, en canvi, són les que he treballat més, les que he planificat i redactat de forma més racional i menys intuïtiva. Per això crec que per escriure, i també per viure i per estimar, no hem d’agafar sinó deixar anar, no hem de retenir sinó despendre’ns. La clau de gairebé tot és la magnanimitat del despreniment. L’amor, l’art i la meditació, si més no aquestes tres coses, funcionen així.