La Rodoreda de cabells blancs sedosos recollits com la rossa platí Kim Novak s’extasia davant de les imatges del Louvre, com Madeleine en el museu de San Francisco. Ja és una dona transformada, en la imaginació d’Obiols, plausible contrafigura de James Stewart, mai tan dubitatiu com en aquesta pel·lícula. És la nova dona que ell mateix ha ajudat decisivament a ser i que se li escapa sempre, una vegada i una altra, a causa d’aquest vertigen de l’apatia del seu jo convertit en home doble i esquiu; una apatia que el tenalla i que no li deixa percebre la realitat que, segons explora magistralment Hitchcock en aquest agosarat film sobre la psicologia amorosa masculina, no és només la realitat d’una parella embolicada en les tragèdies del destí sinó la impossibilitat de superar allò que ha estat reprimit, que no s’ha volgut veure, que s’ha volgut oblidar.