Diu lo conte que, quan lo rei En Pere fou vengut de la batalla d’Úbeda, el rei començà guerra amb francesos amb lo comte de Tolosa, qui li n’ajudà. E anà-se’n amb gran cavalleria de catalans e d’aragonesos a Tolosa, e, prop de Tolosa, encloïren en un castell, qui havia nom Morell, un comte francès, qui havia nom comte de Montfort e era hom del rei En Pere d’Aragó, bé amb tres-cents cavallers. El rei atendà’s aquí entorn del castell e assetjà-lo. E cells del castell volgren-se retre a mercè, e el rei no els volc prendre a mercè sinó per fer sa volentat.

Sobre açò, aquells del castell hagren llur consell, e dixeren que més llur valia morir combatent que si aquí morien vilment.

—Barons —dix lo comte, qui era en el castell—, nós ho farem així: armem-nos tots, mas los cavalls sien desarmats. E, quan vendrà sus al matí, que ells seran desarmats e seran venguts de les guaites e dormiran dessospitadament, nós tots plegats davallem del castell, e pensem-nos-en d’anar que, abans que ells se sien armats ne sien muntats a cavall, serem nós lluny.

Tot enaixí com hagren dit, ho faeren. Quan venc al matí, a sol ixent, començaren a eixir del castell tots plegats en llurs cavalls, e pensaren de brocar e d’anar.

Quan cells de la host ho viuren, meseren mans a cridar: —A armes, cavallers! Que els cavallers del castell se’n van! E tuit preseren-se a les armes.

E el rei, qui açò hac entès, va prendre ses armes, e muntà a cavall e començà a córrer aprés d’ells. E no foren pus de vint cavallers amb ell, que els altres no eren tantost aparellats. El rei era molt bon cavaller e coratjós, e era molt bé encavalcat, sí que els altres cavallers no podien tant córrer com ell. Sí que el rei fou molt a davant de tota sa companya, e conseguí en aquells qui se’n fugien, sí que els fou molt prop. E aquells regiraren-se e conegren que aquest era el rei.

—Barons —dix lo comte—, aquest és lo rei qui ens encalça, e és molt prous e coratjós, e nós no li podem escapar en altra guisa. Tornem a ell, que així sí som morts.

E així giraren-se vers ell, e ell ferí en ells. E, en el primer cop, ferí un cavaller francès amb la llança e abaté’l mort en terra. Puis viu que la llança no li valia res, tant era gran la pressa que els francesos li faïen, e mès mans a l’espasa, e aquí féu de grans colps, sí que ocís tres cavallers amb l’espasa. E encara a açò los seus no eren venguts. Sobre açò, vengren-li bé deu cavallers justats e anaren-lo ferir, sí que l’abateren a terra. E aquí morí. Quan viuren que el rei era mort pensaren-se’n d’anar per cames de cavalls.

Quan la companya del rei vengren, trobaren llur senyor mort e no hagren cura de l’encalçar, e faeren molt gran dol aquí sobre llur senyor, e aportaren-lo-se’n a les tendes. E llevà-se la host d’aquí e aportaren-se’n lo rei en Catalunya. E soterrà’l hom molt honradament a una abadia de dones qui ha nom Sexena.

Aquest rei En Pere destrenyia gran terra, ço és a saber lo regne d’Aragó, e tota Catalunya, e Carcassès, e Bederrès, e Montpesller e tota Proença, aitant com de l’Emperi era. E si volets saber per qual raó ell era marquès de Proença, ací avant ho trobarets, en qual manera lo Bon Comte de Barcelona la gasanyà per sa proea.