Fa uns quants mesos va aparèixer una altra edició d’aquests poemes (la
tercera) a càrrec de qui signa això, amb un nou pròleg i noves notes que
completen les que redactà Riba –per identificar sobretot personatges
històrics– a mesura que traduïa els seixanta-sis poemes que configuraren
la seva tria.

Calia, però –ens hauríem de preguntar–, una nova edició d’aquests
poemes més de mig segle després de la seva primera aparició i quaranta
anys després que Solà els reedités novament amb un meritori pròleg que
justifica –amb les dades de què disposàvem aleshores– l’interès de Riba
per la poesia de l’alexandrí, la indiscutible qualitat del seu treball i
els motius que determinaren la selecció? Nosaltres creiem que sí, i a
contestar aquesta pregunta va dedicat el text que segueix.

Les cartes retrobades

Amb la informació que teníem fins fa pocs anys, l’interès de Riba per
la poesia de Kavafis no deixava de ser paradoxal en una persona que,
tenint en compte les cartes que havia escrit des de Grècia durant el seu
únic viatge a aquell país, l’any 1927, havia mostrat un desinterès
absolut per la Grècia moderna i la seva rica literatura (vegeu-ne alguns
exemples prou eloqüents en el nostre llibre D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega moderna.
Pagès Editors, 2012, p. 13 [Argent Viu; 117]). Aleshores, l’única
Grècia que comptava per a Riba era la clàssica, encarnada en els marbres
relluents del temple de Posidó al cap Súnion, que retrobarem a la seva
famosa segona elegia de Bierville. Aquesta Grècia, però, no deixava de
ser una Grècia mutilada (com ho era el temple de Súnion), una Grècia
parcial. Riba, amb la seva actitud (compartida per una bona colla de
filòlegs clàssics del nostre país, massa condicionats per la imatge en
bona mesura artificial de l’Hèl·lade que van afaiçonar els romàntics
alemanys), semblava negar gairebé dos mil anys d’història al llarg dels
quals el país que ara anomenem Grècia estigué sota domini bizantí,
franc, venecià, genovès, florentí, català i turc, per no parlar de la
centúria que separava aquell viatge de Riba de la constitució de l’estat
grec modern, després d’una lluita aferrissada i sagnant contra
l’ocupant otomà.

Per sort, aquesta actitud tan radical de Riba s’anà matisant amb els
anys, i al final de la seva vida mostrà un interès desconegut per la
Grècia moderna, gràcies, sobretot, a la seva amistat (en bona mesura
epistolar) amb la hispanista grega Júlia Iatridi, amb la qual es cartejà
sovint. A diferència, però, de la vintena llarga de cartes de Iatridi a
Riba que s’han conservat entre els seus papers (i que es poden
consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya), les del poeta i traductor
català amb aquesta hispanista semblaven perdudes per sempre
(Carles-Jordi Guardiola n’aconseguí editar només una en els quatre
volums de cartes de Carles Riba publicats per l’Institut d’Estudis
Catalans). Per sort, però, no s’havien perdut (almenys la majoria) i van
reaparèixer, una cinquantena d’anys després de ser redactades, a
l’arxiu particular de Júlia Iatridi, cedit pel seu fill Vassilis
Iatridis a l’Arxiu Literari i Històric Grec (ELIA), d’Atenes. El Riba
que es cartejava amb Iatridi té poc a veure amb aquell jove que visità
Grècia l’any 1927. La seva darrera carta, escrita el 7 de març de 1959,
quatre mesos abans de morir, acabava amb aquesta emocionant confessió:
«Y escríbame, háblenos de Ud., de su vida; y de esa Grecia a la que cada
día deseo más ardientemente volver (y esta segunda vez tiene que ser,
más que un viaje de turismo arqueológico, un contacto con personas, con
el presente vivo de mi Grecia eterna)». L’interès per la Grècia d’avui,
que anà covant pacientment en el cor de Carles Riba i Clementina
Arderiu, comprenia també la seva rica literatura, i en les pàgines de
les vuit cartes de Riba que vam aconseguir localitzar a Grècia (i que
vam editar a Una nova llum, p. 141-182), l’autor de les Estances
s’esplaiava parlant –molt encomiàsticament– de poesia popular grega (de
la qual traduí unes mostres al castellà per a una antologia de poesia
amorosa grega que finalment no veié mai la llum), de Nikos Kazantzakis,
de Iorgos Seferis i, sobretot, de Konstandinos Kavafis. Aquestes cartes
permeten resseguir el procés de traducció de seixanta-sis poemes de
Kavafis al català i puntualitzar una sèrie de qüestions en relació amb
el descobriment, fascinació i traducció del poeta grec. Per començar,
queda provat que qui descobrí Kavafis a Riba fou Júlia Iatridi i no pas
Gabriel Ferrater –contràriament al que havia manifestat aquest darrer en
alguna ocasió–, amb la tramesa, primer, del poema «Ítaca»,
mecanografiat, en una carta datada el mes d’abril del 1954, i la del
volum dels seus 154 poemes canònics, tres mesos més tard. Des d’aquell
moment i fins a la mort de Riba, el projecte de traduir al català una
selecció de poemes de Kavafis es convertí en un dels temes recurrents en
la correspondència entre tots dos intel·lectuals: Iatridi s’oferí més
d’un cop a resoldre-li els dubtes que li presentés la llengua de Kavafis
(cartes del 23 de març de 1958 i 17 de març de 1959), i, a més, li
envià, perquè l’ajudés en la redacció del pròleg i de les notes als
poemes, la millor obra sobre Kavafis publicada fins aleshores, El poeta K. P. Kavafis: l’home i la seva obra,
de Timos Malanos (carta del 10 de febrer de 1958). A més, la
correspondència de Riba amb Iatridi deixava clar, entre d’altres
qüestions, que, malgrat que la seva sobtada mort l’entrebancà de
redactar un pròleg a les seves traduccions, quedaven circumscrites –per
voluntat pròpia– als 66 poemes de la selecció final, i que, en la tria,
es refiava molt de l’opinió de la seva muller, també poeta. En aquest
sentit, no podem deixar de reportar aquí una sèrie d’informacions molt
sucoses de Riba en relació amb la poesia kavafiana: «Voy leyendo a
Cavafis, cuyo envío le agradezco vivamente; sí, es el más hondo de los
poetas griegos modernos que conozco» (16 de setembre de 1954);«Cavafis
da una lección de clasicismo eterno. Todo, empezando por su gran
erudición, parecía conducirle a la imitación tonta de lo griego antiguo,
la moda, por otra parte, reclamaba cuadros históricos teatrales,
declamatorios. Le salvó lo más auténticamente griego: el sentido de la
realidad y de la forma, la fe en el pensamiento distinto y coherente
–que también tiene su música–, el amor lúcido, consciente, feroz, a esa
vida a pleno sol que nos ha sido dada a los mediterráneos entre dos
abismos de misterio…» (3 de febrer de 1958); «Hasta recibir los estudios
de Malanos, yo no conocía de C[avafis] más que versos. Desde los
primeros que leí (Ιθάκη, Μακρυά…), tuve la impresión de que
descubría un valor capital en la poesía del siglo xx. Veo producirse la
misma admiración –casi estupor– en todos aquellos a quienes voy
comunicando mis traducciones» (24 de febrer de 1958); i «He dado varias
lecturas, en círculos más o menos íntimos; todo el mundo ha recibido la
impresión de algo extraordinario, insospechado, muy de hoy en muchos
aspectos. Para mí, Cavafis quedará asociado a una de las emociones más
profundas de estos últimos años» (7 de març de 1959).

L’Arxiu Kavafis

L’aparició i publicació d’aquestes cartes –que permeten conèixer de
primera mà, repetim-ho un cop més, els motius que portaren Riba a
interessar-se per la poesia de Kavafis i els criteris que guiaren la
seva tria– coincidí en el temps amb una decisió llargament esperada pels
estudiosos de Kavafis de tot el món: l’accés, sense restriccions, a
l’arxiu del poeta, vetat als investigadors pel ferri control que hi
exercia el seu propietari, Manolis Savidis, fill d’un dels més insignes
kavafistes i primer editor autènticament científic de la poesia de
l’alexandrí. La venda de l’arxiu a la Fundació Onassis l’any 2012 va
posar fi als entrebancs, sovint insuperables, que es posaven a tots
aquells qui volien consultar els papers originals del poeta, dels quals
només una petitíssima part –coneguda com a «fons Paputsakis»– era
accessible a l’Arxiu Literari i Històric Grec. La Fundació que porta el
nom del magnat Aristotelis Onassis ha iniciat un procés de
digitalització de l’Arxiu Kavafis amb la intenció de posar a l’abast de
tothom, ben aviat i sense cap mena de restriccions, els escrits del
poeta, que contenen tant notes personals com, el més important de tot,
primeres versions de molts dels seus poemes. La possibilitat de poder
consultar (ara per ara in situ i aviat a la xarxa) els
materials originals de l’Arxiu Kavafis obre a l’investigador un panorama
impensable fa pocs anys. No ens podem esplaiar aquí en les troballes
fetes a l’arxiu Kavafis en relació amb poemes traduïts per Riba, que vam
intentar reflectir, tan bé com vam saber, a les Notes complementàries. Basti citar dos exemples, provinents dels dos corpus temàtics més coneguts de l’alexandrí: els poemes eròtics i els històrics.

En relació amb els primers, el breu poema «Jura» ens fa avinents els
remordiments del protagonista (rere el qual s’amaga el mateix Kavafis)
per la seva foraviada vida nocturna:

«Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.

Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,

amb els seus compromisos i les seves promeses,

però quan ve la nit amb el poder que li és propi,

torna, perdut, a la mateixa

alegria fatal del cos que vol i cerca».

Doncs bé, el poema assoleix una dimensió especial si el llegim a la
llum de les notes personals del mateix Kavafis que vam localitzar al seu
arxiu i en les quals, amb afirmacions tan contundents com «Juro que no
ho tornaré a fer!», expressava el poeta els seus tardans remordiments
pel plaer il·legítim del qual acabava de gaudir, com deia ell mateix en
el poema «Al carrer».

En el poema «Aristobul», Kavafis ens narra l’assassinat d’aquest jove
hebreu, d’una singular bellesa, per ordre d’Herodes, rei dels jueus,
portat per l’enveja i per la malfiança que sentia pels descendents que
restaven de la destituïda dinastia asmonea, a la qual Aristobul
pertanyia. El poema, en la versió que ens ha arribat, acabava amb el
plany de la seva mare Alexandra i amb la seva intenció d’esbombar
l’assassinat del seu fill –que Herodes havia volgut fer passar per un
accident– entre els hebreus:

«I que s'hagi de veure impotent, i obligada

a fer com qui s’empassa llurs mentides;

no poder-se'n anar davant del poble,

sortir i a crits fer-ho saber als jueus,

dir-ho, dir-ho que s'ha comès l'assassinat».

Amb tot, en la versió manuscrita d’aquest poema que vam localitzar a
l’Arxiu Kavafis, Alexandra exposava la seva intenció de denunciar
l’assassinat no pas davant dels hebreus sinó davant de la reina
Cleòpatra d’Egipte, que, juntament amb Marc Antoni, havia intercedit
perquè Herodes nomenés Aristobul summe sacerdot entorn de l’any 35 aC:

«I que no tingui mitjà de venjar-se,

mitjà de fugir, d’anar a Egipte,

per llançar-se als peus de Cleòpatra

i dir-li, i dir-li com s’ha comès l’assassinat».

Un canvi, si es vol, puntual, però que no deixa de tenir importància en
el context del poema i que, en la versió definitiva –la traduïda
finalment per Riba–, li afegeix una bona dosi de dramatisme, perquè és
entre els hebreus (i no entre una nissaga estrangera, com eren al
capdavall els ptolemeus d’Egipte) que Alexandra, hebrea també ella de
soca-rel, té la intenció d’esbombar la notícia de l’assassinat del seu
fill.

Actualització bibliogràfica

Com és lògic, en els cinquanta anys transcorreguts des de la primera
publicació d’aquests poemes (i en els quaranta que han passat d’ençà de
la segona), la bibliografia kavafiana i, en general, el coneixement que
tenim de l’obra de Kavafis ha augmentat considerablement. Per començar,
Riba tingué accés només als 154 poemes que configuren la seva obra
canònica (i que li foren enviats per Júlia Iatridi, com hem indicat
anteriorment). Cap notícia podia tenir, doncs, dels anomenats poemes
inèdits (en total, 74), dels rebutjats (27), dels inacabats (29), dels
esborranys (4), dels poemes anglesos (3) i de les seves narracions en
prosa (7), per no parlar dels seus textos d’assaig i de crítica
literària, que han anat apareixent amb comptagotes en els darrers anys.
Avui dia el coneixement de l’obra de Kavafis, doncs, és molt més ampli,
ric i variat en registres que en època de Riba. La temàtica dels poemes
no ha canviat pràcticament gens, i tot aquest material nou continua
girant entorn dels seus grans temes de sempre: l’erotisme, un pessimisme
esborronador i la història grega d’època hel·lenística i bizantina. En
molts d’aquests poemes, doncs, trobem interessants paral·lelismes amb
les composicions traduïdes per Riba, paral·lelismes que de vegades
permeten qualificar-los de primeres versions, molt lliures això sí,
d’algun dels seus poemes canònics. Aquest és el cas, per exemple, del
poema «Segona Odissea», inclòs tradicionalment entre els inèdits i
escrit una quinzena d’anys abans d’«Ítaca», possiblement el seu poema
més famós, i en el qual, seguint la versió del retorn d’Ulisses que ens
han transmès Dant i el poeta anglès Alfred Tennyson, Kavafis ens
presentava un Ulisses molt diferent del que trobem en els poemes
homèrics, un heroi que, al capdavall, incapaç de fer-se al ritme plàcid
de la seva vida a la retrobada Ítaca, torna a marxar, empès per la
nostàlgia dels viatges. I el mateix fenomen es produeix en poemes com
«Els passos» (1909), que té un precedent clar en el rebutjat «Els passos
de les Eumènides» (1897), «El déu abandona Antoni» (1911), versió
definitiva de l’inèdit «La fi d’Antoni» (1907), o «Jònica» (1911), la
petja del qual podem rastrejar en el rebutjat «Tessàlia» (1896).

Pel que sabem, Riba disposà de molt pocs materials de suport per
enfrontar-se a la persona i obra de Kavafis. D’acord amb les seves
cartes a Júlia Iatridi i a altres intel·lectuals catalans, sabem que
consultà l’obra de Timos Malanos El poeta K. P. Kavafis: L’home i la seva època (Atenes, 1957) que li envià Iatridi, el capítol de Philip Sherrard dedicat al poeta alexandrí en el seu llibre The Marble Threshing Floor: Studies in Modern Greek Poetry(1956) i la breu presentació que en va fer André Mirambel en la seva esquemàtica La littérature grecque moderne(1953),
com també algunes traduccions de Kavafis a llengües estrangeres,
sobretot la francesa de M. Yourcenar i K. Dimaràs i l’anglesa de J.
Mavrogordato (a la biblioteca particular de Riba s’hi han conservat les
segones edicions d’aquestes dues obres, del 1958 i 1952,
respectivament).

El nombre de títols dedicats a Kavafis, però, ha augmentat
considerablement en els darrers anys, amb aportacions importants de
filòlegs com Iorgos Savidis, Mikhalis Pierís, Renata Lavagnini, Diana
Haas, Dimitris Maronitis o Pedro Bádenas, entre d’altres, aportacions
que projecten en molts casos una nova llum sobre molts poemes de
l’alexandrí (fins al punt de canviar la interpretació que
tradicionalment se n’havia fet d'alguns o de descobrir-nos la seva font
d’inspiració concreta). Totes aquestes informacions –unides a les
contingudes en la correspondència entre Riba i Iatridi i a les que ens
revelen els papers personals del poeta– justificaven plenament la
necessitat d’una nova edició. En aquest punt ens hi podríem estendre
molt, però ens limitarem només a fer-nos ressò, per acabar, d’un breu
manual, aparegut l’any 1942, però que no arribà mai a mans de Riba, en
el qual el periodista i filòleg G. Lekhonitis recollí molts comentaris
de Kavafis als seus propis poemes, de manera que tenim l’oportunitat de
conèixer quin és el missatge últim de composicions com «Ítaca», «La
ciutat», «El déu abandona Antoni», «Herodes Àtic», «Teòdot», «Cesarió» o
«Teatre de Sidó (400 dC)», entre d’altres. Com a exemple del que volem
donar entenent, no trobem millor manera de posar fi a aquesta nostra
exposició –o, si preferiu, justificació– de la nova edició que hem fet
dels poemes de Kavafis traduïts per Riba que citant les paraules de
Kavafis recollides per Lekhonitis entorn del tantes vegades discutit i
impressionant poema «Ítaca»:

«El sentit d’aquest poema és senzill i clar: l’home, en la seva vida,
tot percaçant un objectiu (Ítaca), aconsegueix experiència, coneixements
i, sovint, béns superiors a aquest mateix objectiu. De vegades, aquesta
Ítaca, quan arriba al final dels seus afanys, la troba pobra, inferior a
allò que esperava, però, tanmateix, Ítaca no l’ha pas enganyat, perquè
“savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut
comprendre què volen dir les Ítaques”».