Crític literari i autor de poemes originals i traduïts, l'obra de
Ferraté és, sens dubte, una de les més singulars i heterodoxes del món
de les lletres catalanes.Llicenciat en Filologia Clàssica per la
Universitat de Barcelona (1953), va ser professor de llengües clàssiques
a la Universidad de Oriente (Santiago de Cuba) entre 1954 i 1960 i el
1962 es traslladà a Edmonton (Canadà) per ensenyar literatura espanyola
i, des del 1969, literatura comparada a la Universitat d’Alberta, on va
treballar fins a la jubilació (1985). Entremig, del 1970 al 1973,
s’encarregà de la direcció literària de Seix Barral.

L’obra de Ferraté neix de la passió de lector, especialment, de poesia.
L’afany de llegir amb tota precisió i d’interpretar amb la màxima
racionalitat, el va dur a fixar-se en textos literaris pràcticament
d’arreu del món i de totes les èpoques i a escriure assaigs, anàlisis,
comentaris, traduccions i edicions filològiques. Al mateix temps,
Ferraté reflexionava teòricament sobre l’«operació de llegir» i de la
reescriptura, l’assimilació i l’apropiació personal del text. Aquests
conceptes són claus per a entendre el Ferraté traductor.

Ferraté en justificava el mètode a partir del criteri de «traduir la
poesia subratllant el rigor formal, purament extern (metre i rima), de
la meva obra, en lloc de prescindir-ne del tot, com se sol fer»;és a
dir, les traduccions intentaven adaptar la sonoritat rítmica i mètrica
de l’original grec al català, i criticava amb ironia el fet de negligir
el principi d’adaptació mètrica i rítmica, «norma (per no dir mandra)
usual», que prescindeix del rigor formal de la poesia».A més, «el metre i
la rima són dues possibilitats d’organització, les més fàcils i
assequibles, sense cap dubte les que a mi em van més bé», i reblava amb
sornegueria: «més val això que res! Les he usat no per satisfer la meva
vanitat, sinó per no trair l’original».

Les paraules de Ferraté ens permeten reflexionar sobre la traducció
poètica i, en concret, sobre les diverses maneres d'atansar-se a l'obra
de Kavafis. Deixant de banda el supòsit, sovint repetit, que la poesia
és intraduïble per la pròpia naturalesa del gènere, el traductor pot
triar, fonamentalment, entre cinc opcions diferents. La primera és
intentar reproduir íntegrament el model original, amb el mateix metre,
la mateixa combinació de rimes i ritmes, una tasca complexa per la manca
d'equivalències absolutes entre la llengua de partida i la d'arribada i
relativament poc utilitzada, mai en el cas de Kavafis. La segona és la
reproducció del model, però amb una combinació de rimes i ritmes
diferents i/o amb un metre també diferent; és, pel que fa a la
diferència en la combinació de rimes, la més habitual al llarg dels
segles xix i xx i la que emprà Ferraté per a versionar el poemes de
Kavafis, en què el metre i la rima hi son presents. La tercera
possibilitat és la utilització de versos blancs per a un original amb
rima fonètica: se sol mantenir la mètrica i de vegades el ritme, però es
renuncia a un tret fonamental en el model triat pel poeta, la rima;
aquest mètode permet transmetre el sentit literal al lector, però també
experimentar una poètica pròpia per part del torsimany; és el cas de les
versions de Riba (considerades per Pla la seva poesia més reeixida) i,
per extensió d'Eudald Solà, la pretensió del qual no era sinó continuar
l'obra del mestre. La quarta opció és la traducció formalment lliure,
que no trasllada a la nova llengua cap dels trets del model triat pel
poeta, ni el nombre d'estrofes, ni la rima, ni el metre, habitual en
traduccions funcionals, però també pot ser el camí triat per a
traduccions literàries; un exemple són les versions kavafianes en prosa
de Margueritte Yourcenar. L'última possibilitat és la reelaboració del
poema traduït en una versió que esdevé original del nou autor, a la
manera de Segimon Serrallonga o de Joan Ferraté, que tanmateix no
l'emprà amb Kavafis.

Vegem alguns exemples d'aquests atansaments diferents en les
traduccions de Riba, Ferraté, Solà. Un dels poemes de temàtica
existencialista en què es fa ben palesa la tècnica de Ferraté és el
poema «Imploració», no traduït per Riba:

Ferraté reprodueix les vuit d'estrofes de l'original, reunides en grups
de dos versos de catorze síl·labes, adaptant la mètrica a alexandrins
(6+6), respectant escrupolosament la rima consonant de les estrofes: AA
BB BB CC i emprant un ritme iàmbic (U—) en totes les estrofes. Comparem
el resultat amb la versió de Solà, en què, en paraules de Ferraté, «la
mètrica i, sobretot la rima, que considerem absolutament irreproduïble,
ultra obligar-nos a fer un esforç del qual érem incapaços, ens hauria
obligat a prescindir d'aquella literalitat i exactitud que, per damunt
de tot, hem assajat d'obtenir... »:

La mar ha acollit en les seves entranyes un mariner

La seva mare, que no ho sap, se'n va davant la Verge

i encén un ciri llarg

perquè torni aviat i tingui bon temps.

I sense treva para l'orella al vent.

Però mentre ella prega i suplica,

la icona escolta, seriosa i trista, sabent

que mai no tornarà el fill que la mare espera.

Vegem un altre exemple d'adaptació ferratiana amb el poema «Τα Παράθυρα», «Finestres», i amb la versió de Solà:

Ferraté elimina l'article del títol grec «Τα» i opta per la forma més
indeterminada «Finestres» i no «Les finestres». La mètrica de l'original
són catorze versos amb rima consonant perfecta: AA BC AA CB. Ferraté
proposa un predomini de versos decasíl·labs, respecta magistralment la
rima tot fent servir altre cop un ritme iàmbic (U—) a la composició: dies feixucs, voltant amunt i avall, i m'escarrasso. La traducció de Solà fa així:

En aquestes cambres obscures on passo

dies que pesen, camino amunt i avall

per trobar les finestres. Quan s'obrirà

una finestra serà un consol.

Però de finestres no se'n troben, o no les se trobar.

Potser val més que no les trobi!

Potser la llum seria un nou turment.

Qui sap quins nous afers no mostraria.

Finalment, dos poemes traduïts per Riba i Ferraté, que acompanyem amb
les versions angleses d'Edmund Keeley i Phipip Serrard. El primer és
«Επήγα»:

Δεν εδεσμεύθηκα. Τελείως αφέθηκα κ’ επήγα.

Στες απολαύσεις, που μισό πραγματικές,

μισό γυρνάμενες μες στο μυαλό μου ήσαν,

επήγα μες στην φωτισμένη νύχτα.

Κ’ ήπια από δυνατά κρασιά, καθώς

που πίνουν οι ανδρείοι της ηδονής.

I WENT (Edmund Keeley/ Philip Sherrad)

I didn’t hold myself back. I gave in completely and went,

went to those delectations that were half real,

half wrought by my own mind,

went into the brilliant night

and drank strong wine,

the way the champions of pleasure drink.

A diferència dels títols anteriors, es tracta d'una composició de vers
lliure, sense rima i amb una mètrica indefinida, tot i que la poesia de
Kavafis sempre oculta un ritme interior no fàcilment detectable. La
paraula clau del poema és la forma verbal επήγα, que li dóna títol.
Apareix al primer vers i es repeteix en el quart en forma d'hipèrbaton,
figura retòrica molt emprada en la poesia grega moderna: «Cap als
plaers... hi vaig anar». Riba desplaça el verb del primer al segon,
mentre que Ferraté i Keleey i Sherrard el mantenen al primer. Ferraté
respecta l'ordre estròfic i l'hipèrbaton inicial del segon vers, «cap a
uns plaers que mig eren reals», mentre que Riba obre el segon vers amb
el «vaig anar» del primer i tradueix: «vaig anar cap als gaudis», sense
respectar l'hipèrbaton. El sintagma preposicional μες στην φωτισμένη
νύχταtambé dóna traduccions amb matisos diferents. Riba proposa «en la
nit il·luminada» i Ferraté, «dins la nit il·luminada», traslladant el
sentit de les preposicions μες στην, enmig de, dins de,
que l'anglès recull en la forma «into brilliant night». Pel que fa a
l'adjectiu δυνατά, que determina «vins poderosos/ vins forts», les
traduccions també presenten diferències. Riba pren el sentit de l'arrel
de l'adjectiu, la paraula δύναμις, «poder», i proposa «poderosos»,
mentre que Ferraté i Keleey i Sherrard opten pel sentit més habitual del
terme, especialment referit al vi: «forts», «strong». El darrer vers
enfronta els traductors amb la paraula η ηδονή, «el plaer», tan present
en l'obra de Kavafis. Riba i Ferraté tradueixen «goig», mentre que en
anglès trobem «pleasure». S'ha escrit molt sobre l'ús deliberat de Riba
de la forma «goig» per evitar traduir «el plaer», i no hi insistirem,
només hi afegim una qüestió mètrica que potser explica la diferència:
«goig» és un monosíl·lab que en poesia funciona millor que el bisíl·lab
«plaer», especialment en traducció.

A l'últim, vegem un dels poemes més famosos de Kavafis: «Θυμήσου,
Σώμα...». Els títols de Riba i Ferraté no coincideixen del tot. Riba
opta per una forma que en català podria ser ambigua, com «Recorda,
cos...», mentre que Ferraté hi afegeix el pronom feble: «Recorda-ho,
cos...»; Keleey i Sherrard inverteixen l'ordre dels sintagmes: «Body,
remember».

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ’ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ’ ετρέμανε μες στην φωνή — και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα.

Body, remember (Edmund Keeley/ Philip Sherrad)

Body, remember not only how much you were loved,

not only the beds you lay on,

but also those desires that glowed openly

in eyes that looked at you,

trembled for you in the voices—

only some chance obstacle frustrated them.

Now that it’s all finally in the past,

it seems almost as if you gave yourself

to those desires too—how they glowed,

remember, in eyes that looked at you,

remember, body, how they trembled for you in those voices.

Aquesta és, a parer nostre, una de les traduccions més reeixides de
Riba. El poema, de vers lliure, conté, tanmateix, un seguit de rimes i
ritmes interns, que Riba adaptà en tirades de mètrica variable. Per no
trencar ni allargar la primera estrofa, divideix el primer vers i
afegeix una estrofa més a les onze de l'original. Possiblement per
aquestes raons no emprà el pronom feble «-ho». La versió de Ferraté és
potser menys lluïda, més prosaica, més literal. De fet, generalitzant,
en aquelles versions en què Riba mostra el geni poètic més gran, Ferraté
queda un graó per sota. Aquest n'és l'exemple més il·lustratiu
juntament amb «Ítaca», els versos ribians més immortals de Kavafis.

Bibliografia:

-Poemes de Kavafis. Traducció de Carles Riba. Il·lustracions de J. Subirachs. Nota preliminar de Joan Triadú. Barcelona: Teide, 1962.

-«Quatre poemes de C.P. Cavafis». Nota i versions de Joan Ferraté. Serra d’Or, 156 (setembre 1972),

-«Una versió catalana de trenta poemes de K. Kavafis».Traducció d’Alexis Eudald Solà. Dins: In memoriam Carles Riba (19591969). Barcelona: Ariel 1973, p. 377-389

-Vuitanta-vuit poemes de Cavafis. Traducció de Joan Ferraté. Barcelona: Edicions 62, 1975.

-Poemes: Edició bilingüe. Traducció i notes d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1975.

-Tretze de l’arxiu de Kavafis i altres coses. Traducció de Joan Ferraté. Barcelona: Edicions 62, 1976.

-Poemes. Traducció de Carles Riba. Pròleg d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

-Poemes II. Traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

-Les poesies de K.P. Kavafis. Traducció de Joan Ferraté. Barcelona: La Gaia Ciència, 1978 [Reeditat a Barcelona: Quaderns Crema, 1987.]