GIOVANNI
Estic perdut; de mort és la sentència.
Més lluito i més estimo
i menys espero; és la ruïna segura.
Els arguments o els intents aplicables
a les vives ferides incurables
els he provat sens falta tots en va.
Ah si no fos en religió un pecat
fer un déu del nostre amor i idolatrar-lo!
El cel amb precs he cansat, he assecat
la font de les meves llàgrimes, gana
he fet passar a les venes amb dejunis;
he practicat tot allò aconsellable.
Només, ai!, somnis i contes de vells
per espantar el jovent; sóc el mateix.
O parlo o cremo; no és, ho sé, la carn,
sinó el destí, allò que em condueix.
Por i covardia són per als esclaus!
Li diré que l\'estimo, ni que el cor
protesti de l\'alt preu d\'aquest intent.
Pobre de mi! Ja ve.

Entren Anabella i Putana.

ANNABELLA
　　　　　　　　Germà!
GIOVANNI a part
　　　　　　　　Si res
hi ha en l\'home de valor, poders del cel,
redupliqueu el de la meva llengua.
ANABELLA
¿Com és això, germà, no em vols parlar?
GIOVANNI
Sí, ¿com estàs germana?
ANNABELLA
　　　　　　　　No hi fa res
com estic jo, ets tu el que no està bé.
PUTANA
Déu del cel, ¿per què esteu tan trist, senyor?
GIOVANNI
Deixa\'ns, si et plau, una estona, Putana.
Germana, vull parlar en privat amb tu.
ANNABELLA
Vés-te\'n, Putana.
PUTANA
Ara mateix. (A part:) Si la noia estigués amb cap altra companyia, hauria de considerar la meva absència un servei de cert mèrit; però els deixaré sols.

GIOVANNI

Dóna’m la mà, germana, caminem.

Caminar amb mi no et fa vergonya, espero;

aquí estem tu i jo sols.

ANNABELLA

¿Què vols dir?

GIOVANNI

Paraula que no hi ha cap mal.

ANNABELLA

¿Cap mal?

GIOVANNI

Cap mal, paraula. ¿Com estàs tu?

ANNABELLA, a part

Tinc por que no se m’hagi tornat boig. (A ell:) Molt bé, germà.

GIOVANNI

Creu-me, estic malalt. Tan malalt que tinc por que no me’n surti.

ANNABELLA

¡Déu no ho vulgui! No n’hi deu haver per tant, espero.

GIOVANNI

Diria que m’estimes, germana.

ANNABELLA

Sí, tu ja ho saps.

GIOVANNI

Ho sé, és veritat. Ets preciosa.

ANNABELLA

Veig doncs que és una malaltia alegre.

GIOVANNI

Segons com. Mira, diuen els poetes,

he llegit, que Juno amb el front guanyava

totes les altres dees; però et juro

que el teu el guanya com el seu els altres.

ANNABELLA

¡Caram, que bonic!

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　 Les dues estrelles

dels teus ulls, com el foc de Prometeu,

mirant gentils, donen vida a les pedres.

ANNABELLA

¡On vas a parar!

GIOVANNI

El lliri i la rosa de dolç perfum

es canviarien per les teves galtes.

Els llavis teus tempten un sant; les mans

lasciu farien un anacoreta.

ANNABELLA

¿Te’n rius o és compliment?

GIOVANNI

Per veure una bellesa més perfecta

que la que fa natura o imita l’art,

mira al mirall, i a tu mateixa observa’t.

ANNABELLA

Molt amable per part teva.

GIOVANNI

¡Té! (Li dóna el seu punyal.)

ANNABELLA

　　　　　　 ¿I què en faig?

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　　 I aquí tens el meu pit, clava’l!

Obre’m la pitrera, llavors tindràs

un cor on és escrit això que dic.

¿Per què t’atures?

ANNABELLA

　　　　　　　　　　　　　 ¿És cert?

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　 Sí, ben cert.

No pots estimar…

ANNABELLA

　　　　　　　　　　　　　¿A qui?

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　　 A mi. A l’escalf

de la mort torturada la meva ànima

patia. Oh Annabella, estic desfet:

l’amor per tu, germana, i la visió

de la teva immortal bellesa trenquen

tota harmonia en mi de pau i vida.

¿Per què no el claves?

ANNABELLA

　　　　　　　　　　　　　 No em deixeu, pors justes!

Si és veritat, millor estaria morta.

GIOVANNI

¿Veritat? Ara no és moment de bromes.

Tant he ofegat les amagades flames

que quasi m’han consumit, Annabella;

quantes nits silents de gemecs, sospirs

i pensaments desbordats, menyspreant

el fat, raonant contra les raons

de l’amor, fent tot el que la Virtut

barbameca aconsella, i tot inútil.

El meu destí és: o m’estimes o em moro.

ANNABELLA

¿Per això estàs trist?

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　　 Que ara mateix em caigui

un mal si estic fingint.

ANNABELLA

　　　　　　　　　　　　　Ets germà meu,

Giovanni.

GIOVANNI

I tu germana, Annabella;

ja ho sé; i et dóna això per estimar

més motiu; per saber la intenció

amb què et volia la naturalesa

primer fer meva; seria si no

pecat i vil repartir una bellesa

en dues ànimes. Proximitat

de sang i naixement ha de portar

proximitat més pròxima en l’afecte.

Demano consell a la santa Església

i em diu que et puc estimar; i això faig

i faré, sí! ¿He de viure o morir?

ANNABELLA

Viure. Has guanyat, sense lluita; el que vols

fa temps que ho ha decidit el meu cor pres.

M’avergonyia dir-t’ho, i ara ho faig,

per cada mirada que m’has clavat,

deu cops t’he mirat; per una, vint llàgrimes;

i no estimava prou, que dir que estimo

no gosava; ni amb prou feines pensar-ho.

GIOVANNI

Que aquesta música no sigui somni,

déus, si us plau us demano.

ANNABELLA s’agenolla

　　　　　　　　　　 De genolls,

germà meu, per la mare morta, et prego,

no em traeixis amb el teu riure o odi.

Estima’m, germà, o mata’m.

GIOVANNI s’agenolla

　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　 De genolls,

germana, per la mare morta et prego,

no em traeixis amb el teu riure o odi.

Estima’m, germana, o mata’m.

ANNABELLA

¿Et sents millor?

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　Doncs sí, la veritat,

i espero que tu també. Sisplau, digues.

ANNABELLA

T’ho juro.

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　I també jo. Amb aquest petó… (Li fa un petó.)

un cop més; i un altre; amb aquest… alcem-nos:

no canviaria el moment per l’Elisi.

¿Què fem?

ANNABELLA

　　　　　　　　　　　 El que tu vulguis.

GIOVANNI

　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　　 Aprendrem,

després de tantes llàgrimes vessades

a fer petons, a somriure i dormir.