La meva violació, una simple notícia als diaris, ha trasbalsat la vida de la Cristina. Per a mi, no és el mateix, ja gairebé tant m’és, bo i morta, ara àngel. Vetllo per la Cristina, que es compadeix. Séverine Nivet, dada pel cul, estrangulada, brutalment assassinada. L’home no té bon fons.

La Cristina no se’n pot avenir. Pensa: Pobreta petita! Li faig pena.

La meva mortalla era en una bossa d’escombraries. L’assassí em menysprea, a mi, el seu darrer amor. Una bossa d’escombraries, vaja, quin regal! L’embolcall carnal encara goteja, el tanca dins d’un armari de l’onzè pis. Un assassí baixa més fàcilment un cos que no el puja. D’aquí, per la policia, se’n desprèn un indici: viu entre el divuitè i l’onzè. L’edifici tenia divuit pisos, a mi l’ascensor em feia por.

A més de la meva cartera, a casa seva van trobar objectes comprometedors. Llibres de pedofília, tubs de vaselina, nines que s’inflen. Aquesta mena de gent ens els creuem cada dia. Fotografies més o menys pornogràfiques ornaven les seves parets. La meva cartera era gairebé nova, acabàvem de començar el curs. El petit estoig ja no servirà, encara no n’havia escapçat els llapis. En el meu cas, hi va anar sense vaselina. En Daniel té vint-i-un anys, ajudant de cuina a l’atur. Viu sol en l’apartament F4. El meu cas ha trastornat la Cristina. És comprensible.
Cada any, el meu papa anava a veremar. Desapareixia deu dies. Treballava de valent a Verzenay. Era un ritual, deu dies a la tardor, trobar-se amb la mateixa gent. La meva mama deia que només era una excusa per beure. Però quan tornava amb diners estava contenta. Un diumenge ens hi va portar per veure’l en plena feina. Al nostra voltant, un mar de vinyes. Els meus germans i germanes s’empaitaven pel mig de les fileres. Podíem menjar raïm, però parant compte que no ens hi enxampessin. Hi vam anar en autobús. El meu papa no tenia temps d’estar per nosaltres. Veremador, és molt dur com a treball. A mi, ser aquí o allà, m’era igual. Fèiem una mossada i hi havia preses de xocolata. M’agradaria tornar a veure aquell poble, Verzenay... només per curiositat. La meva violació, la meva mort, el crim, el Daniel, tots aquests horrors van tenir lloc a finals de setembre. En plena verema. No podien pas deixar podrir el raïm!

Del cel estant ho veig tot, tret del meu barri, un infern per als meus ulls. El raval, l’odio. On són els meu pares? No ho sé, no ho sabré mai més. Són designis de Déu. Prefereix que m’oblidi de tot. Qualsevol venjança l’horroritzaria. La imatge de la mort s’ha d’anar esvaint. Els pares i els assassins, per a les víctimes, han de desaparèixer. Quan es mor a sis anys, no et venges. Veus la vida com un passatge, res més. Uns records mínims. La vida s’atura aquí. La del raval, definitivament descartada. L’ascensor, el forat de l’escala, els soterranis, la gespa, l’escola Marie Curie, res de tot això ja no és cosa meva. Fins i tot ha deixat d’interessar-me. Que els meus pares, malgrat tot, siguin feliços!