Com que ja no tenien cap utilitat, els mobles de l’habitació es van tornar a dissoldre en la ment del seu creador. Només quedaven el llit i les parets, que protegien aquest organisme fràgil de les energies que encara no podia controlar.

En el seu somni, David Bowman es remenava inquiet. No estava despert ni dormia, però tampoc no estava del tot inconscient. Com una boira que s’arrossegués per entremig d’un bosc, alguna cosa va envair la seva ment. Ell només ho notava tènuement, perquè l’impacte sencer l’hauria destruït amb tanta seguretat com tots els focs que arrasaven el que hi havia al voltant d’aquelles parets. Sota aquell escrutini desapassionat, no va sentir ni esperança ni por; tota emoció havia estat extreta.

Li semblava que flotava en l’espai, mentre al seu voltant s’estenia, en totes direccions, una graella geomètrica i infinita de línies fosques i fibres, al llarg de les quals es movien minúsculs nòduls de llum, alguns lentament i alguns a una velocitat enlluernadora. Un cop ell havia mirat per un microscopi una secció del cervell humà, i en la seva xarxa de fibres nervioses havia vist breument la mateixa complexitat laberíntica. Però allò havia estat mort i estàtic, mentre que això transcendia la vida mateixa. Ell sabia —o creia saber— que estava observant el funcionament d’alguna ment gegantina, que contemplava l’Univers del qual ell només era una part minúscula.

La visió, o l’al·lucinació, va durar només un instant. Aleshores els plans cristal·lins i les vidrieres, i les perspectives entrecreuades de llum en moviment van desaparèixer de l’existència quan David Bowman va traslladar-se a un reialme de consciència que cap home no havia experimentat anteriorment.

Al principi, semblava que el mateix temps corregués enrere. Estava preparat per a acceptar fins i tot aquesta meravella, abans que s’adonés d’una veritat més subtil.

Estaven extraient informació de les fonts de la memòria; en un repàs controlat tornava a viure el passat. Hi havia la suite de l’hotel, la càpsula espacial, el paisatge encès del sol vermell, el cor brillant de la galàxia, la porta per la qual havia reemergit en l’Univers. I no tan sols visió, sinó totes les impressions sensorials, i totes les emocions que havia sentit en aquells moments tornaven a passar, cada cop més de pressa. La seva vida tornava enrere com una cassette que es rebobinés a velocitat creixent.

Ara tornava a ser a bord de la Discovery, i els anells de Saturn omplien el cel. Abans d’això, repetia el seu diàleg final amb Hal; veia Frank Poole sortir en la seva última missió; sentia la veu de la Terra, que li assegurava que tot anava bé.

I al mateix temps que tornava a viure aquests fets, sabia que tot anava bé. Estava retrocedint pels passadissos del temps, li buidaven el coneixement i l’experiència mentre tornava a la infantesa. Però no es perdia res; tot el que ell havia estat alguna vegada, en cada moment de la seva vida, era transferit a un lloc més segur. Encara que un David Bowman deixés d’existir, un altre esdevenia immortal.

Més i més ràpidament, retrocedia a anys oblidats, i a un món més simple. Cares que una vegada havia estimat, i que havia cregut perdudes més enllà de tot record, li somreien dolçament. Ell també els va somriure amb afecte, i sense dolor.

Ara, finalment, la regressió precipitada s’alentia; els pous de la memòria eren gairebé secs. El temps fluïa cada cop més lentament i s’apropava a un instant d’immobilitat, igual que un pèndol en moviment, al límit del seu arc, sembla congelat durant un instant etern abans que comenci el cicle següent.

L’instant atemporal va passar; el pèndol va invertir el seu moviment. En una habitació buida, que flotava entre els focs d’una estrella doble a vint mil anys llum de la Terra, un infant va obrir els ulls i començà a plorar.