S’acostava un vespre borrascós olivaci i platejat quan el pare Brown, embolicat amb una flassada escocesa grisa, va arribar al capdamunt d’una vall escocesa grisa i va contemplar l’estrany castell de Glengyle. Tancava una punta del glen, una fondalada com un cul-de-sac, i semblava la fi del món. S’alçava amb uns sostres molt inclinats i agulles de pissarra de color verd mar, a l’estil dels antics castells francs escocesos, i als anglesos els recordava els barrets en punxa sinistres de les bruixes dels contes de fades. Al costat seu, els boscos de pins que es balancejaven al voltant de les torratxes verdes es veien negres com esbarts d’incomptables corbs. Aquesta nota de maldat irreal, gairebé somnolent, no era una simple sensació que produïa el paisatge. En realitat, sobre aquell indret planava un d’aquells núvols d’orgull, demència i aflicció misteriosa que es posen més feixugament sobre les cases nobles d’Escòcia que sobre cap altre dels fills dels homes. Perquè Escòcia té una dosi doble del verí anomenat herència: el concepte de la sang en l’aristòcrata i el concepte del destí en el calvinista.