La dona continua: «Per què parlava del teu pare?». Mentre es frega el cap contra la paret, sembla que rumia, que furga en la memòria... «sí, perquè parlava de nosaltres dos, del nostre matrimoni, de la meva solitud... és per això. Tres anys d’espera, i tu tornes. Me’n recordo com si fos ahir. El dia que vas tornar, el dia que et vaig veure per primera vegada...». Se li escapa una rialla sarcàstica del pit. «Eres com avui: ni una paraula, ni una mirada...». Els seus ulls es posen sobre la fotografia de l’home. «Et vas asseure al meu costat. Com si ens coneguéssim... com si em tornessis a veure després d’una breu absència o com si jo fos una recompensa banal per la teva victòria! Jo et mirava, però tu tenies la mirada fixa no sé on. Encara ara no sé si era per pudor o per altivesa. Tant se val. Però jo sí que et veia, jo et mirava d’amagat, et contemplava. En el menor moviment del teu cos, en la menor expressió de la teva cara...». La seva mà dreta es passeja pels cabells llardosos de l’home. «I tu, amb posat absent, arrogant, eres en una altra banda. És ben certa la dita dels savis: \"Mai no s’ha de comptar amb aquell que coneix el plaer de les armes!\"». Una altra rialla, però aquesta vegada suau. «Les armes passen a ser-ho tot, per vosaltres... Deus conèixer aquella història d’un campament militar on un oficial intenta demostrar als nous reclutes el valor d’una arma. Llavors pregunta a un soldat jove Benam: \"Ja saps el que tens sobre l’espatlla\". Benam diu: \"Sí, senyor, és el meu fusell!\". L’oficial brama: \"No, imbècil! És ta mare, ta germana, el teu honor!\". Després passa a un altre soldat i li fa la mateixa pregunta. El soldat respon: Sí, senyor! És la mare, la germana i l’honor de Benam!\"». La dona encara riu. «Aquesta història és del tot encertada. Els homes, quan teniu armes, us oblideu de la dona». Es torna a sumir en el silenci, sense deixar d’acaronar els cabells de l’home. Afectuosament. Detingudament.