L’any 1472, quan Pietro della Francesca retratà el duc Montefeltro d’Urbino i la seva muller en una imatge doble, va pintar la parella de perfil i va escollir un tipus de retrat que havia esdevingut popular a la Itàlia del segle xv. La seva pintura, doncs, figurava en la tradició dels antics retrats imperials de les monedes romanes, que proporcionaren un model primerenc per a aquella forma de representació. El mode de representació de l’Imperi, però, també servia a l’artista de rerefons per a ennoblir com a nas aguilenc la nàpia torta del duc (que havia rebut en un torneig accidentat), mentre el seu mutilat \"ull lleganyós\" restava ocult. Forma part de la funció dels retrats fer que els individus destaquin en el transcurs de la història per mitjà de la fidelitat a trets de la seva fesomia i indicar-ne la rellevància i estatus mitjançant l’addició de determinats atributs. Durant la Il·lustració, amb Johann Caspar Lavater, encara entrà en joc la teoria segons la qual es pot reconèixer el caràcter de les persones gràcies als trets dels seus rostres i a la forma dels seus cossos.

Aquesta idea d’acord amb la qual l’estat d’ànim interior d’una persona es pot mostrar en el seu aspecte exterior va marcar la recepció de l’art durant el segle xx. Si hom inserís una obra com Cap i vernís d’Antoni Tàpies en aquesta tradició i llegís trets representatius exteriors com a moviments interiors, aleshores, en l’expressió facial d’aquest cap suprapersonal, l’horror s’hi perfilaria necessàriament com a facció principal. Però amb tot l’excés de motius que sempre hi ha presents en la figura humana, l’artista no pretén pas representar com a tal en la seva obra ni les persones ni una expressió d’alegria o dolor d’una sola persona o de diverses. L’art d’aquest català funciona d’una altra manera. Es mostra com una estructura complexa amb modes d’acció específics: bo i reclamant la percepció, agafa directament qui l’està observant i l’implica de manera activa en l’obra. És així que l’obra d’art ateny l’estatus d’una qüestió, d’un experiment o d’un mitjà de percepció, i que perd per aquesta mateixa raó tot caràcter instructiu. Car, en el marc de l’obra, al motiu sempre li correspon només un significat relatiu —i així mateix passa amb el cap. El cas és que, amb empatia, es pot llegir tensió i horror en aquest aparent perfil que té la boca badada, i precisament es pot fer quan hom mira de forçar un ull i una boca a la cara. No obstant això, és evident que, com en totes les obres de Tàpies, sempre hi ha diferents aspectes que competeixen entre ells, i és justament en aquesta competència que cal cercar el significat del concepte de l’obra.