Recristo! Rsto! —va cridar Futatori, en part per a ell mateix, i tanmateix prou fort per a ser sentit, i, el que era més estrany, ho va dir amb una mirada i en un to de veu que no sabies si eren d’esverament o de dolor corporal. Un o dos que tenien molt bona oïda i eren capaços de distingir l’expressió i mescla dels dos tons tan clarament com una tercera d’una quinta, o qualsevol acord musical, en van ser els més sorpresos i desconcertats. No hi havia res a dir sobre la concordança per si sola, però era completament fora de to i no gens aplicable al tema que es tractava. O sigui que malgrat tots els seus coneixements o en podien donar una explicació de cap manera. [...]
Intentaré explicar-vos-ho amb tota la decència imaginable.
Heu de saber que Gastriferes, que havia passar per la cuina una mica abans de sopar per veure com anaven les coses, veient que hi havia una panera de castanyes magnífiques al trinxant, va encarregar que en tornessin de cent a dues-centes i les portessin en acabat de sopar. Gastriferes va insistir en l’encàrrec perquè Didi, i especialment Futatori, n’eren uns apassionats. Uns dos minuts abans que l’oncle Toby anés a interrompre l’arenga de Yorick, van portar les castanyes de Gastriferes i, com que el cambrer sabia que a Futatori li agradaven amb deliri, les va deixar directament davant de Futatori, embolicades amb un tovalló net de domàs perquè conservessin l’escalfor.
Doncs bé, fos o no fos físicament impossible que, amb mitja dotzena de mans que es van tirar al tovalló totes alhora, alguna castanya més rodona o amb més vitalitat se’n pogués escapar, el cas és que en van fer rodolar una per la taula i, com que Futatori seia eixarrancat directament a sota, va anar a caure perpendicularment a la precisa obertura de les calces de Futatori, per a la qual —sigui dit per a vergonya de la nostra llengua, tan poc delicada— no trobareu cap paraula decent en tot el diccionari Johnson. Només cal dir que era precisament aquella obertura que, en tota societat com cal, les lles del decòrum prescriuen estrictament que estigui, com el temple de Janus (almenys en temps de pau), completament tancada.
La negligència sobre aquest detall per part de Futatori (que de passada hauria de ser un advertiment per a tota la humanitat) havia obert la porta a l’accident.
Accident l’anomeno, per atendre’m a la manera de parlar convencional, però de cap manera en contradicció amb l’opinió d’Acrites o Mithogeres. Ja sé que estaven tots dos imbuïts i plenament convençuts, i en certa manera a consciència, i que després caigués, calenta com estava, directament en aquell precís indret i no en cap altre, va ser un judici real sobre Futatori, pel brut i obscè tractat de De concubinis retinendis, que Futatori va publicar fa uns vint anys, i estava a punt de fer sortir en una segona edició aquella mateixa setmana. No em toca a mi sucar la ploma en aquesta controvèrsia; molt, sens dubte, es pot escriure des d’un o un altre punt de vista. L’única cosa que em pertoca com a historiador és exposar els fets i convèncer el lector que el hiat de les calces de Futatori era prou ample perquè hi passés la castanya, i que la castanya, pel que fos, hi va caure perpendicularment a dins, calenta com una mala cosa, sense que Futatori ni ningú se n’adonés aleshores.
El caliu reconfortant que es desprenia de la castanya no ca ser pas desagradable els primers vint o vint-i-cinc segons, i, de moment, només va sol·licitar benèvolament l’atenció de Futatori cap a la part afectada. Però en augmentar gradualment l’escalfor, que va passar sense transició del punt d’un plaer amesurat a les esferes del dolor, l’ànima de Futatori, amb totes les seves idees, pensaments, atenció, imaginació, judici, resolució, deliberació, raciocini, memòria, fantasia i deu batallons d’esperits animals, se li va amorrar d’un plegat, a través de diversos congosts i circuits, a l’indret en perill, i li va deixar les regions superiors, com podeu suposar, més escurades que la meva butxaca.
Malgrat els indicis que tots aquests missatgers li fornien, Futatori no va caure en el secret del que es coïa allà baix ni era capaç de fer cap conjectura de què dimoni anava la cosa. Però, no sabent-ne la causa, va creure més prudent, en la situació en què es trobava, de suportar-ho com un estoic, si podia; cosa que hauria aconseguit amb l’ajuda d’algunes ganyotes i contraccions de boca si la imaginació hagués continuat bloquejada. Però els embats de la imaginació són ingovernables en coses com aquesta: a l’instant se li va acudir que encara que la sentida semblava com de foc, tant es podia tractar d’una cremada com d’una mossegada i, que sé jo, potser un tritó o bé una serp marina o algun rèptil d’aquests, tan repugnants, se li havia enfilat cames amunt i li havia clavat les dents. L’horrible idea que això pogués ser així, al moment que la castanya li produïa una nova sentida de dolor, li va fer venir un pànic incontenible, i el primer impuls de la passió desordenada el va agafar desprevingut, com ha fet de vegades amb els millors generals del món. L’efecte immediat va ser fer-li fer un bot mentre pronunciava aquella tan bescantada interjecció de sorpresa, seguida per la interrupció aposiopèsica transcrita R____sto, que si bé no és prou canònica, era el menys que es podia dir en unes circumstàncies com aquelles. I, vaja, fos canònica o no, per part de Futatori era tan inevitable om la causa que l’havia provocada.