Allà a baix, amor, a Auschwitz, lluny

del Vístula, al llarg de la planura nòrdica,

en un camp de mort: freda, fúnebre,

la pluja sobre el rovell dels pals

i la barreja de filferro de les tanques:

ni arbres ni ocells en l’aire gris

o en el nostre pensament, sinó inèrcia

i dolor que la memòria deixa

al seu silenci sense ironia o ira.

Tu no vols elegies, idil·lis: sols

raons de la nostra sort, ací,

tu, tendra als contrastos de la ment,

incerta davant una presència

clara de vida. I la vida és ací,

en cada negació sembla una certesa:

ací escoltarem plorar l’àngel el monstre

les nostres hores futures

colpejar el més enllà, que és ací, etern

i en moviment, no en una imatge

somiejada, de possible pietat.

I ací les metamorfosis, ací els mites.

Sense noms de símbols o d’un déu,

són crònica, llocs de la terra,

són Auschwitz, amor. ¡Que de sobte

es mutaren en fum d’ombra

els estimats cossos d’Alfeu i d’Aretusa!

D’aquell infern que s’obria amb inscripció

blanca: \"El treball us farà lliures\",

va eixir continu el fum

de milers de dones fetes fora

a l’alba dels tuguris contra el mur

del tir al blanc o ofegades cridant

misericòrdia a l’aigua amb les seues boques

d’esquelet sota les dutxes de gas.

Tu les trobaràs, soldat, en la teua

història sota formes de rius, d’animals,

¿o també ets tu cendra d’Auschwitz,

medalla de silenci?

Queden llargues trenes tancades en urnes

de vidre encara cenyides per amulets

i infinites ombres de petites sabates

i bufandes d’hebreus: són relíquies

d’un temps de saviesa, de sapiència

de l’home fet a la mesura de les armes,

són els mites, les nostres metamorfosis.

Sobre els espais en què amor i plor

i pietat es marciren, sota la pluja,

allà a baix, es rebel·lava un no dins de nosaltres,

un no a la mort, morta a Auschwitz,

per a no repetir, des d’aquella fossa

de cendres, la mort.