L’Anna havia portat en Kálmán al món sobre una pila de draps, al llit que compartia amb el seu home, molt abans que ell hagués de pujar en un tren i anar a lluitar en una guerra. L’Anna era a l’andana, a la finestra del tren, amb en Kálmán, que aleshores no devia ser gaire més gran que l’Isti, i tots dos havien agafat les mans a en Miklós, una cadascun, i quan el tren es va posar en marxa, en Kálmán va cridar: torna!, i en Miklós va prometre: tornaré. L’Anna va maleir la guerra, que la tenia aterrida, i molt més quan va acabar i al poble deien que afusellarien o penjarien tots els del partit. En Miklós també.

Entre guerres, en Miklós havia estat dels pagesos més rics, però després li ho van prendre tot, i hauria estat millor que l’haguessin afusellat, que ens haguessin afusellat a tots, va dir l’Anna. Ho havien perdut tot, va dir, com si es poguessin perdre camps, boscos i animals, i llavors en Miklós havia començat a beure i per poder-ho fer va vendre’s tot el que li quedava: els mobles, els llençols, les vaixelles. L’Anna no havia marxat, perquè creia en allò de junts en la riquesa i la pobresa, junts en la salut i la malaltia, i ara, va continuar l’Anna, en Miklós tornava quasi cada dia per seure al seu costat, al llit que tots dos havien compartit o en una cadira just al davant. S’asseia i la mirava, passava pel seu costat a la cuina i als estables, s’asseia amb nosaltres a taula, de cop se’ns posava al costat, sobretot a l’església, allà s’hi presentava sovint, només per acompanyar-la un trosset, explicava l’Anna. I el pare no va dir ni una sola vegada: ja n’hi ha prou de tot això, deixeu-ho estar. Només l’Isti va preguntar: ¿I per què aneu al cementiri, doncs, si en Miklós ens ve a veure cada dia?

I aquell hivern el vam passar així, amb l’Anna i en Miklós, que era amb nosaltres sense que el veiéssim, que seia al llit o caminava amb nosaltres o passava per darrere el colomar i pel jardí, només per ser a prop de l’Anna. L’Isti va començar a parlar amb ell i un dia ens va explicar: en Miklós ha dit que demà arribarà una carta, una carta important, i no vaig saber si l’Isti ens prenia el pèl, però l’endemà el carter ens va portar una carta, i la va dur com si sabés què hi deia, com si sabés que l’havia de dur tal com la duia, amb totes dues mans, com si pesés molt, aquella carta.