Els flocs de neu es disfressen de puntes d’agulla. Em salten sobre les galtes, sobre el front, i voleien cap a la petita escletxa entre bufanda i coll. ¿On és l’oncle? Miro cap amunt, només espectadors, ningú no em busca. ¿Es deuen assemblar, els germans? ¿Buscaria el seu germà, la mare? ¿El reconeixeria enmig de la boira? La mare no sap esquiar. Un cop contundent em llança damunt la neu. Caic de costat, m’he revinclat els turmells, m’agafo a la neu. Al meu voltant, tothom riu. Una dona se m’acosta fent un esforç i crida: perdona. Riu, agafa aire i xiscla: perdona! M’aixeco. De l’altra banda s’acosta un home. Pas a pas, es va enfilant muntanya amunt, directe cap a mi. Si ara de la boira cau un esquiador fent un salt, toparà amb ell i els esquís li tallaran el cap. L’home ve directe cap a mi. Ara ja és tan a prop dels espectadors que no el poden tocar. Només se’m veu un tros de cara, només el nas, només els ulls, només una mica de galta. L’altre oncle no em coneix, entre l’home i jo ja només queda un tram molt curt, dos punts en una recta, com a dibuix tècnic. L’home s’ha adonat que no sóc de muntanya, que no sóc d’aquí, coneix els esquís de la tia i dirà: ets tu, i m’acaronarà la galta amb la mà. Les puntes dels seus esquís avancen en paral•lel i a un ritme constant cap a mi. No sé esquiar, no puc marxar d’aquí. ¿Què se suposa que haig de dir? No el conec, aquest oncle. ¿Bon dia, oncle Helmut? ¿Sóc germana d’aquella neboda teva? Llavors em clavarà una bufa, em posarà el dit als llavis, dirà: xxxt, ¿que vols que tothom ho senti? Les puntes d’agulla em fan mal, tinc la pell tota foradada, vull anar-me’n a casa, vull ser al menjador de cals pares, hi fa pudor, però s’hi està calentó. El pare sempre encén el foc, els caps de setmana. Abaixo el cap, però no puc evitar de mirar cap endavant, cap a aquelles puntes d’esquí que es van acostant. Enmig del trànsit has de parar atenció als cotxes, si no, pot passar algun accident. Fa tant de fred i els esquís només són a un metre de mi, l’home passa lliscant molt a prop meu i no diu res, no m’empeny, no frega el meu anorac, no era l’oncle. Hi ha tanta gent mirant, tots volen celebrar el carnaval, i jo me’n vull anar a casa, no és gens divertit. Giro cua.