ACTE TERCER

IRINA: Tens raó, com s’ha envilit el nostre Andrei, com s’ha debilitat i s’ha envellit al costat d’aquesta dona! Ell que es preparava per arribar a ser professor, ahir s’enorgullia d’haver aconseguit finalment ser membre del Zemstvo. Sí, és membre del Zemstvo, i en Protopòpov n’és el president... Tota la ciutat en parla, tothom se’n riu, i ell és l’únic que no sap res, que no veu res... Tothom se n’ha anat corrent cap a l’incendi, i ell s’està a la seva habitació i no en fa ni cas, només toca el violí. (Nerviosa:) És espantós, espantós, espantós! (Plora.) No puc, no ho puc suportar més!... No puc, no puc!...

Entra OLGA i arranja les coses a la vora de la seva tauleta.

(Sanglota amb força.) Traieu-me d’aquesta casa, traieu-me’n, no puc més!...

OLGA, espantada: Què et passa? Què? Bonica meva!

IRINA, sanglota: On se n’ha anat tot? On? On és? Oh, Déu meu, Déu meu! Ho he oblidat tot, tot... Tot se’m barreja al cap... Ja no recordo com es diu en italià una finestra, o això altre, el sostre... Ho vaig oblidant tot, dia rere dia, i la vida passa i no tornarà mai més, mai, i mai no anirem a Moscou... Ara ja ho veig que no hi anirem...

OLGA: Bonica meva, bonica...

IRINA, que es conté: Oh, sóc tan desgraciada... No puc treballar, no treballaré. Prou, prou! Vaig estar a Telègrafs, ara sóc a l’Ajuntament, i odio i em fastigueja tot allò que em fan fer... He complert vint-i-tres anys, ja fa molt que treballo, i el cervell se m’ha assecat. M’he aprimat, m’he fet vella, lletja, i res, res, cap satisfacció, i passa el temps, i em sembla que cada dia m’allunyo més i més d’una vida autèntica i bella, cada vegada la veig més lluny, més lluny, fins que cau en una mena d’abisme. Estic desesperada i no entenc com puc ser viva encara, com és que encara no m’he matat.