Té una cara ben proporcionada, però inexpressiva, uns llavis fins i uns ulls petits i esmorteïts; la roba és anodina, brusa i faldilla grises, com un uniforme de feina. Porta els cabells curts, negres i greixosos. És baixa i robusta. Entra a la sala de la psicòloga vacil·lant, fregant-se les mans i mirant a terra. La terapeuta comprova una fitxa i la convida a seure.

«Jenuína Gonzaga, vint-i-dos anys, aquí diu que no pots dormir, tens al·lucinacions i necessites una baixa mèdica per al tractament, és això? Has vingut per les al·lucinacions?»

«He vingut perquè l’empresa m’ha fet venir. Ho deu dir aquí al paper de l’empresa, m’atabalo molt i no puc treballar.»

«Sí, el metge d’Ultragás diu això. En què treballes, Jesuína?»

«Servei de neteja; abans ajudava a la cuina, però allà cridaven molt; vaig demanar trasllat, ni que fos a la neteja. Però a la neteja també, qualsevol cosa em posa nerviosa i començo a tremolar, em fan figa les cames i m’he de repenjar on sigui; gaire brutícia també em posa nerviosa.»

Els deus agradar molt, que no et facin fora, oi, Jesuína? Contesta’m a una cosa, quan et van contractar vas passar una inspecció mèdica? O et vas començar a trobar malament quan ja t’havien contractat?

«No vaig passar cap revisió... no em faran fora; m’ho van assegurar, em van dir que no em preocupés; llavors van tenir aquesta idea de la baixa, fins i tot em van parlar de jubilació per invalidesa, però per a això primer he de tenir la baixa, és el que em van explicar. Són gent molt pesada. Tot són secrets. Però es porten bé amb mi; els padrins que m’hi van fer entrar són gent important.»

La terapeuta torna a mirar la fitxa. Passa sovint que contractin gent sense fer revisió quan és per a feines pesades, com la neteja. O l’externalitzen, per no haver-se’n de preocupar. Però ella diu que té padrins importants... devia estar embolicada amb algun director, tot i no ser gens agraciada? O hi devia tenir una altra relació, potser era filla il·legítima d’algun d’ells? Encuriosida, la terapeuta anima la noia perquè parli:

«I tu què vols? La jubilació?»

«A qui no li agradaria cobrar sense treballar... però el millor seria curar-me. Posar-me bona, com l’altra gent. Sento molts sorolls al cap, em vull treure tot això del cap i no puc. M’agradaria trobar un xicot seriós, divertir-me, però les companyes ja ni em conviden, diuen que sóc una pesada, que sempre estic deprimida...»

A la terapeuta li sap greu; la noia té l’edat de la seva filla. Li pregunta:

«Havies provat de fer algun tractament, abans que els caps t’enviessin a visitar?»

«Em prenc pastilles per dormir; el metge de l’empresa me’n dóna la recepta, és una medecina que necessita recepta, però cada cop em fan menys efecte...»

La noia vacil·la uns segons, després reprèn la paraula més decidida:

«Hi ha una cosa que no li he explicat; quan em poso nerviosa sagno, com si estigués en aquells dies... només que el cap em clavi una esbroncada, o que algú m’aixequi la veu i que em posi nerviosa per qualsevol cosa, sagno, és més que res per això, que no m’aguanten. Abans d’entrar a l’empresa ja sagnava de tant en tant, però ara és pitjor, abans només era quan tenia por de debò, quan tenia pànic; ara, per qualsevol cosa ja sagno. Vaig sempre preparada, com si estigués en aquells dies.»

La terapeuta pregunta de manera casual, mentre fa veure que llegeix la fitxa:

«Jesuína, qui són aquests padrins importants que et van col·locar?»

La jove abaixa els ulls i no contesta. La terapeuta repeteix la pregunta, ara mirant la noia als ulls, però ella continua callada.

«Jesuína, aquí jo sóc la metge, no sóc el cap, ni això és l’empresa, això és la seguretat social, no té res a veure amb el patró, ni he d’explicar res a ningú, jo; només et puc ajudar si ets sincera amb mi. Sé que hi ha coses que són difícils d’explicar, però t’hi has d’esforçar... Jesuína, què és aquest soroll que et vols treure del cap, què és el que et vols treure del cap?»

La jove continua en silenci, les espatlles una mica més caigudes, encara mirant a terra.

«Jesuína, si ells et van parlar fins i tot de jubilació per malaltia és perquè no deus estar gens bé, o sigui que es tracta de la teva salut, com tu mateixa has dit, només tens vint-i-dos anys...»

La Jesuína continua muda. La terapeuta s’irrita i diu, controlant-se per no alçar la veu:

«I hi ha una altra cosa, això és un servei públic, això no vol dir que t’hagi de tractar pitjor de com tractaria un client particular, però aquí hi ha una cua de gent que necessita atenció i, si tu no vols col·laborar, si no vols parlar, hauré de fer passar els altres pacients, et donaré una recepta de pastilles per dormir, una altra per animar-te, et faré tornar d’aquí a sis mesos i punt... És això el que vols?»

La Jesuína demostra vacil·lació, però encara no contesta.

«Jesuína, és això el que vols?»

Finalment la jove parla, però la veu és tènue, amb prou feines se sent, i el ritme és lent.

«Qui em va buscar la feina va ser un comissari, el comissari Fleury.»

«El Fleury de l’esquadró de la mort? És d’ell que em parles, Jesuína? D’en Sérgio Paranhos Fleury?»

La terapeuta s’aixeca de la cadira estupefacta, no s’arriba a posar dreta per no espantar la noia, s’asseu de nou, lentament. Té por d’estar-se ficant en alguna cosa perillosa. Però la curiositat espanta la por. Deu ser veritat, el que la noia diu?

«Aquest mateix. Jo feia unes feines per a en Fleury; quan es va acabar tot i van tancar la casa, em va buscar aquesta feina. Ell era molt amic de l’amo de l’empresa, un estranger, el senyor Alberto. Aquest estranger el van matar els terroristes. Però en Fleury va parlar amb altres persones de la direcció i em van contractar.»

La terapeuta prova de dissimular la sorpresa; fingeix incredulitat:

«Dius que feies unes feines per a en Fleury, no ho entenc... i les al·lucinacions hi tenen res a veure?»

La jove sembla ara decidida a obrir-se. Parla amb claredat, tot i que encara a batzegades:

«És complicat, he de començar pel començament; en Fleury em va treure de la presó de dones de Taubaté i em va portar a aquella casa. Em va aconseguir una condicional i se’m va endur per ajudar. Jo em quedava a dalt, feia cafè, preparava entrepans, escombrava, portava aigua als presos, netejava alguna cel·la...»

La Jesuína vacil·la i hi afegeix: «Cada vegada que ell venia també se m’enduia al llit...»

«És per això que tens les hemorràgies i les al·lucinacions? Et forçava?»

«No, a mi ja m’estava bé, jo ho feia perquè ho feia, m’agradava. Les al·lucinacions van començar després, després que van tancar la casa...»

«La casa, quina casa, Jesuína? De la manera que ho dius sembla un bordell... perdona la paraula.»

«No, res d’això, no m’ha entès. Era una presó, però disfressada de casa. A vegades m’enviava a escoltar el que un pres o una presa deien; jo feia la neteja o portava aigua, i m’havia de fer la bona persona, per veure si em passaven alguna nota, algun número de telèfon, havia de fingir llàstima, oferir-me per avisar la família, aquestes coses. A vegades s’ho creien i em passaven alguna nota. Jo l’entregava directament a en Fleury. Feia veure que també era una presa, que era allà detinguda i que m’obligaven a fer la neteja; si m’ho preguntaven, havia de dir que havia mort el meu padrastre perquè em violava i que m’havien fet venir de Bangu per fer la neteja. Aquesta era la història que havia d’explicar, però només a trossos, només per fer-los agafar confiança. Una vegada em van posar en una cel·la al costat d’una presa. Això només va ser una vegada.»

«I aquesta història de matar el padrastre, Jesuína, és veritat o és inventada?»

«És mentida, no es va morir ni de lluny, ho vaig intentar, però era un ganivetet de res i jo tenia només tretze anys. La primera vegada que em va violar jo tenia dotze anys. Va esperar que la meva mare se n’anés a treballar i em va violar. Mai no ho he oblidat, un animal, vaig perdre sang, quan vaig veure tota aquella sang al llit em vaig pensar que em moriria. Les hemorràgies van començar per culpa d’aquell padrastre. Cada cop que venia, fins i tot abans que se’m fiqués a sobre jo ja sagnava. Llavors vaig fugir de casa i em vaig enganxar a les drogues. Vaig conèixer un paio que em va ajudar a marxar de casa. Mai més no hi he tornat. Vaig anar a parar a la presó de dones per culpa de les drogues, no va ser per culpa del padrastre. Aquell paio traficava i jo m’hi vaig acabar ficant.»

«Els presos que havies d’enredar es creien la teva història?»

«No hi havia temps per creure-se-la o deixar-se-la de creure. Només hi eren un o dos dies. En Fleury em va dir que no calia que m’inventés gaires coses, si els presos m’ho preguntaven m’havia de limitar a la història del padrastre. En Fleury arribava amb el pres o bé immediatament després; venia de São Paulo, sap, i la mateixa nit o l’endemà al matí els interrogava, i després els presos desapareixien, i al cap d’uns dies en venien uns altres.»

La terapeuta, esbalaïda, se sent les mans tremoloses, fa veure que escriu anotacions a la fitxa, però ni d’això, no se’n surt. Beu una mica d’aigua, servint-se d’una gerra de la tauleta del costat, n’ofereix a la Jesuína, que l’accepta. Necessita pensar. L’atemoreix el que sent, però alhora vol saber més coses. Les cares d’antics col·legues i amics li passen per la ment en un remolí. Sent que la Jesuína amaga un secret feixuc. Li pregunta, delicadament:

«Alguna vegada t’has tractat d’aquestes hemorràgies? Has fet alguna teràpia?»

«No, només vaig fer un tractament per deixar les drogues. Quan en Fleury va tancar la casa em vaig internar en una finca a São Bernardo. Una finca dels capellans, m’hi vaig estar sis mesos, llavors em vaig curar i en Fleury em va buscar feina en un quarter a Quitaúna, però llavors em vaig tornar a embolicar amb les drogues, i vaig tornar a la clínica i llavors em sembla que em vaig curar per sempre. Fa tres anys i sis mesos que no prenc res.»

La terapeuta torna a deixar passar uns quants segons i pregunta:

«Parles molt d’aquesta casa que en Fleury va tancar, com era aquesta casa, Jesuína? On era?»

La noia no contesta.

«Jesuína, no cal que m’ho diguis tot de cop, ni que em diguis el que no vulguis, però per curar-te has d’enfrontar-te al passat, has de treure fora les coses que et mortifiquen, que et provoquen les al·lucinacions, les hemorràgies; això té alguna cosa a veure amb els presos d’aquella casa?»

La Jesuína continua callada, amb les espatlles encara més enfonsades.

«Jesuína, parla una mica d’aquesta casa, digues el que et passi pel cap, el que recordis, treu-ho a fora, et farà bé.»

«Era una casa com qualsevol altra, més gran, en un barranc, ben bé a dalt del turó, a Petròpolis. Era un carrer normal, les cases totes grans, de gent rica, i amb patis també grans; aquesta tenia un mur alt al voltant i per dues bandes donava a terrenys sense construir, no hi havia manera de veure què hi passava, allà a dins. Quan els cotxes arribaven, el portal s’obria, automàtic, els cotxes entraven amb el pres i de seguida se l’enduien a baix, on hi havia les cel·les. Eren només dues cel·les. Jo em quedava gairebé sempre a la part de dalt, la que donava al carrer. Al pis de sota, a més de les cel·les, també hi havia una part tancada, on interrogaven els presos, era una mala cosa, els crits; encara sento els crits, hi tinc molts crits, als malsons. Més avall encara, al fons del pati, gairebé al final del barranc, hi havia una cosa, una espècie de dipòsit o de garatge. La sala tancada on interrogaven els presos a vegades l’havia de netejar, però allà a baix, al dipòsit, mai no m’hi van enviar...»

La terapeuta pregunta en to suau:

«Què hi passava, allà a baix, Jesuína?»

Però la Jesuína fa com si no ho sentís i continua:

«...Jo servia els presos, netejava les cel·les, intentava fer-me la bona persona. La cara que feien era espantosa, els ulls esbatanats; tremolaven, n’hi havia que parlaven sols, d’altres semblava que ja estaven morts, s’estaven així mig desmaiats...»

«Dius que els presos al cap d’uns dies desapareixien... On anaven?»

La jove no respon.

«Parlaves d’aquella altra cosa, a baix de tot.»

La Jesuína sembla ara que rememori, que parli amb ella mateixa:

«Un dia va aparèixer un noi tan guapo, sap, prim, delicat, però, el pobre, tenia una cama tota ensangonada, una ferida enorme, que el mortificava, i ells, en comptes de curar-lo, hi tiraven sal... S’hi va estar tres dies, després se’l van endur allà a baix... Mai no he oblidat la seva cara, tan delicada, tan bonica, la cama tota ferida, aquest el vaig ajudar de veritat, de cor, no ho vaig fer veure, però ell ja no podia parlar...»

«Recordes com es deia?»

«Era tan delicat. Em va arribar a dir el nom de pila, Luiz; només això, Luiz, i em va passar un número de telèfon, però em vaig espantar tant que vaig perdre el paper, no el vaig donar a en Fleury, em sembla que era el telèfon de la seva mare...»

«Parlaves d’aquella altra cosa, a baix de tot...»

«Sempre que arribava un pres nou venia el doctor Leonardo, un metge de Rio; quan el pres defallia durant l’interrogatori, ell anava a aquella sala tancada i l’examinava. Si el doctor Leonardo se n’anava jo sabia que s’havia acabat, que havien acabat amb aquell pres, que tot seguit se l’endurien allà a baix...»

«Havien acabat amb aquell pres...», la terapeuta repeteix per a ella mateixa aquestes paraules, és a punt de fer una pregunta a la noia, però ella ja torna a la narració:

«Un dia van portar dos senyors, ja devien tenir més de seixanta anys, ben vestits, americana i corbata, en van ficar un a cada cel·la, aquests no els van pegar gens, de seguida se’ls van endur allà a baix, primer l’un, al cap de dues hores s’hi van endur l’altre...»

La terapeuta pregunta:

«Al començament has dit que una vegada vas estar a la cel·la amb una presa. Per què t’has recordat d’això?»

«Perquè aquella noia no me la puc treure del cap, tenia una cara d’aquestes que no oblides mai; la van portar a la tarda, no a la nit, era un capvespre, tenia unes marques al braç, em sembla que li van forçar o li van torçar, però no tenia la cara inflada, em va quedar això de la seva cara per culpa del que va passar després.»

«Què va passar després?»

«Em van ficar a la cel·la amb ella, sense dir res, i jo vaig provar de xerrar-hi. Ella em va dir com es deia i després no va dir res més. Em va dir el nom complet, em sembla que complet, però no em va quedar perquè era un nom complicat. El va dir així recitant, com qui sap que morirà i vol deixar el nom, perquè els altres ho sàpiguen.»

«I després?»

«Després va arribar en Fleury, ja de nit. Em va cridar i em va preguntar sobre la noia i jo vaig dir-li que res, que només m’havia dit com es deia i després s’havia quedat muda... Llavors em va tornar a ficar amb ella. La noia semblava una estàtua, era al mateix lloc, muda igual.»

La Jesuína de sobte calla.

«Jesuína... la noia, parlaves d’aquella noia.»

«En Fleury em va fer baixar i em va fer quedar un altre cop amb la noia, per veure si deia alguna cosa més. A la matinada va arribar el doctor Leonardo. Des de baix jo vaig endevinar que era el metge i la vaig avisar fluixet, quan arriba el metge és perquè et maltractaran, et faran coses dolentes. Tot seguit la van venir a buscar. Va ser llavors que ella de sobte es va ficar un dit a la boca i va fer així com qui mastega fort i al cap d’uns quants segons es va començar a retorçar. Ells encara no havien ni obert la cel·la, ella va caure de costat gemegant, amb una cara horrible, i tot seguit estava morta. Semblava morta i ho estava de veritat.»

«Saps què va passar?»

«Van dir que havia pres verí, que tenia verí a la boca, preparat per empassar-se’l. En Fleury aquella nit es va tornar boig, va esbroncar a tothom, va ser un daltabaix. Després va dir que se l’emportessin allà a baix.»

«Allà a baix, allà a baix, però què hi havia, allà a baix?»

La terapeuta s’impacienta.

«Hi havia un cilindre. D’aquests grans de metall. Hi havia aquell garatge encarat cap al fons, que semblava un dipòsit d’eines; hi duien els presos i al cap d’unes hores sortien amb uns sacs de lona ben lligats, posaven els sacs en una furgoneta aparcada de cara al portal del carrer, a punt per marxar, i se n’anaven. Em sembla que duien aquells sacs molt lluny, perquè aquella furgoneta trigava sempre tot un dia a tornar. Llavors allà a baix ho rentaven tot amb una mànega, ho refregaven, hi escampaven alcohol. Llençaven roba i altres coses al cilindre i hi calaven foc. Dues o tres vegades em van cridar per ajudar-los a fregar el terra de ciment del voltant del garatge. Eren sempre els mateixos dos, els qui feien això. Dos policies militars de Minas Gerais, els deien els PM mineiros, els mineirinhos, mai no els cridaven pel nom. Sempre els mateixos. Es passaven la vida borratxos, aquells dos.»

«Saps què els feien, als presos?»

La Jesuína sembla que no ho senti. La terapeuta repeteix la pregunta de manera més emfàtica.

«Què els feien, als presos, allà a baix, Jesuína?»

«Els presos se’ls enduien cap allà, d’un a un, i mai més no els tornava a veure. Des de dalt veia per la finestra com els ficaven en aquell garatge, mai no vaig veure que en sortís cap. Mai no vaig veure que en sortís cap pres. Mai.»

«Però què hi havia, en aquell garatge, Jesuína?»

La Jesuína es posa les mans al cap, sembla que es tapi les orelles, està una estona en aquesta posició, muda i capcota; després acosta la cadira ben a prop de la terapeuta i xiuxiueja, com qui comparteix un secret:

«Una vegada em vaig quedar sola gairebé tot el matí, els PM havien sortit d’hora amb la furgoneta perquè deien que havien acabat els sacs de lona, el lloc on els compraven era lluny, trigarien força. En Fleury ja havia tornat a São Paulo a la matinada. Jo sola a càrrec de tot. Llavors vaig baixar cap allà baix, ho vaig anar a veure. El garatge no tenia finestra, i la porta estava tancada amb clau i un carenat. Una porta de fusta. Però vaig mirar per un forat que havien fet per fer-hi passar la mànega d’aigua. Vaig veure uns ganxos de penjar carn igual que als escorxadors, vaig veure una taula gran i ganivets iguals que els dels carnissers, xerracs, martells. És amb això que tinc malsons, veig aquell forat, trossos de persona. Braços, cames tallades. Sang, molt sang.»

«La Jesuína es posa a somicar, al començament un gemec sord; de seguida el plor s’accelera i comença a tenir convulsions, rellisca lentament de la cadira; la terapeuta l’agafa abans no caigui a terra, la fa posar dreta i l’abraça. Totes dues ploren.»