L’atmosfera del ball era densa; les aranyes empal·lidien. La gent afluïa a la sala de billar. Un criat pujà damunt d’una cadira i trencà dos vidres; al soroll dels esclats, la senyora Bovary girà el cap i apercebé les cares dels pagesos que esguardaven des del jardí. Aleshores se li reproduí el record dels Bertaux. Veié la masia, el bassiol fangós, el se pare amb la brusa de treball voltant per entremig dels pomers, i fins es veié a ella mateixa desnatant, com abans, la llet de les gerres amb les puntes dels dits. Darrera les fulguracions actuals, però, la seva vida passada, fins aleshores tan neta, s’esvaïa d’un sol cop i gairebé dubtava que l’hagués mai viscuda. Es trobava en un palau; al seu voltant hi havia un ball; i la resta només era un munt d’ombres. Aleshores s’atansava un gelat de marrasquí als llavis, posat dins una conquilla d’argent amb un bany d’or, l’aguantava amb la mà esquerra i mig tancava els ulls tot mantenint amb delectança la cullera entre les dents.

Al seu costat, una dama deixà caure el ventall en el moment que passava un cavaller:

—¿Em voldríeu fer el favor de collir-me el ventall de darrera el canapé?— digué ella.

El senyor s’inclinà i, mentre feia el moviment d’estendre el braç, l’Emma veié com la mà de la dama li llançava dins el capell una cosa blanca plegada en forma de triangle. Després d’haver-li abastat el ventall, el senyo l’hi oferí respectuosament; ella el regracià amb un moviment del cap i es posà a aspirar el pom de flors que portava.

El ressopó fou ruixat amb vins d’Espanya i del Rin: hi hagué sopes de crancs i del llet d’ametlles, púdings a la moda de Trafalgar i tota mena de carns fredes, voltades de gelatina, que es gronxava, trèmula, als plats. Després, els cotxes començaren a tornar-se’n. Aixecant un extrem de la cortina de mussolina, es veia desfilar dins l’ombra la llum dels fanals. Els seients s’aclarien; alguns jugadors continuaven encara; els músics s’humitejaven els caps dels dits amb la llengua. En Charles estava mig adormit, repenjat en una porta.