ESCENA VIII

[…]

MARTA: Manelic!... Que… el dinar ja és a taula.

MANELIC: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

MARTA: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se'n posa: després ella. Pausa; mengen.)

MANELIC (a part): Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

MARTA (baixet): Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

MANELIC (a part): Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

MARTA: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

MANELIC (apartant-la amb lo braç): Res, res, aparta’t!

MARTA: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per...

MANELIC (sarcàstic): Per qui m’ho demanes?

MARTA: Per... per...

MANELIC: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic que em fa aquesta

dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes!

MARTA: No, Manelic, no! I escolta’m!... I perdona’m!
MANELIC (molt exaltat): Que et perdoni? Ira de Déu!... Què t’havia fet, jo? Enraona!

Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

MARTA: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, obeïa! I ni t’havia mirat mai!

Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
MANELIC: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home!

Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
MARTA: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!
MANELIC: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
MARTA: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

MANELIC: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per a sempre!

MARTA (rabiosa per aturar-lo): És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes!

(Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi!

Covard! Por! Por!

MANELIC (aturant-se): Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se ell, ella canvia de cop

MARTA: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)
MANELIC: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi!

(Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)
MARTA (per aturar-lo, rabiosa i plorant): Sí, Sí; amb el que jo estimo! (Agenollada

avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues!

(En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (

Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!... ¡I de tu no ho sóc, no ho sóc!

MANELIC (tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny): Que callis! Calla! Calla!

MARTA (satisfeta de que ell no se’n vagi): I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te

enganyat! I mira: me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí,

me n’en ric! I encara espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

MANELIC: Pel nom de Déu que aquí mateix...!

MARTA (corrent a agafar-lo pel braç esquerre): Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo!

Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

MANELIC (alçant la ganiveta): Que et mataré!

MARTA (rient i plorant): Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

MANELIC: Què anava a fer! No puc, no!

MARTA (refermant-s’hi al veure que s’aparta): Ah, covard! Que ja es veu que t’has

venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

MANELIC: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

MARTA: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

MANEUC (llençant lo ganivet amb espant): Oh, Déu meu! Què he fet jo!
MARTA: És sang! Sang meva! I tu has sigut!... (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig!

Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

MANELIC: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines!