(Paul Celan)

Insondable arquitectura macroalveolar del somni

Més que l’anima d’una acerba arquitectura
el cos letal de la lleugera somnolència
M’enduc la renegrida saba de l’escorpí
l’udol orfe de ramat
                                 Torno a vosaltres
aigües
            llimsomorts
                                  frutargila
                                                  vulvariu
amb les ungles cansades de gratar a les portes
de l’Immòbil
                      Torno perquè és tan llarga la riba
que se’m fa massa curt el miratge
                                                        Com la màscara
que en el mirat absent del cec
                                                 empal·lideix i trema
cel i riu sargits en la meva gola de suïcida
immortal sutura o nivari encastat a la geniva
del tròpics
                Els meus ulls son una tomba rovellada
de brànquies
                       S’esmunyen els ràpids de la malenconia
Oh aiguamare
                      com n’és de fosca i pregona
                      l’abraçada tendra dels no nats