Al mig jorn era
passat Bunyol,
e, post lo sol,
fuí en Requena.
Per bona estrena,
trobí gran festa,
prou deshonesta,
no coneguda,
mas avenguda:
una esposada
ja desflorada
ans de casar,
lo jorn d'arrar
aparellada,
ben emperlada,
sabé fingir
mostrant tenir
al cos diable
espaventable!
Torcent la cara,
pres una vara,
mou tots de brega,
-la gent s'aplega
meravellats-,
los peus lligats,
les mans també,
-la gent ne ve
devers l’esgleia-,
allí si en feia
de ficcions
e varions
ab l'esposat!
Lo bon curat
vol-la senyar,
dessús posar
aigua beneita.
Surt la maleita
fingint pintures
de diablures,
diu que no hi creu.
Fent-li la creu,
ell la conjura;
ella perjura,
de Déu renega;
ell sí carrega
ab tot son seny,
pus fort l’estreny,
diu: \"Ixca tost
per lloc dispost,
no fent gens mal!\"
A la final,
la ressabida,
mudant veu, crida:
\"No en vull eixir
sens ben obrir
o esquinçar,
ben eixamplar
aquell forat
qual té guardat
més en son cos.\"
Crida l'espós
ab alta veu:
\"Al plaer seu,
per on se vulla,
puis tost s'aculla!
Rompa i esqueixe,
pus no la veixe!
Més no el forceu
ni el conjureu!
Pregau-lo ixca!
Sols ella vixca,
no cur de pus!\"
Dient \"Jesús!\",
fingint-se estorta,
mostrà’s mig morta;
com esmortida
e esbalaïda,
clamà’s del lloc:
\"Baix,\" -dix- \"gran foc,
cert, m'ha lleixat,
tot escorxat.
Par foc salvatge!\"
Suc de plantatge
crec la'n guarí.
Així cobrí
son falliment,
tothom content,
lo nòvio més.