Començament de la tercera part del prefaci, que indica com són de malvades totes les dones (412-481).

Doncs, dic que totes,
de qualque estat,
color, edat,
llei, nació,
condició,
grans e majors,
xiques, menors,
jóvens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
juïes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes i manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
franques, catives,
quantes són vives,
qualssevol sien:
tot quant somien
ésser ver creen;
del que no veen
procés de pensa
fan, sens defensa
ni part oir;
per presumir
sols, pronuncien:
ver sentencien
que cert no saben.
Mentint se gaben,
sempre varien,
jamai se rien
sens ficció;
per tració
rien e ploren;
criden que es moren
quan són pus sanes;
si han terçanes
llur mal no colen;
e fingir solen
tenir dolor
per dar color
a ses empreses.
Si són represes,
instruccions,
reprensions,
tot ho refusen!
Mas, molt bé excusen
vicis amats,
e los pecats
d'altri especulen,
e se’n tribulen
com se confessen:
d'aquells expressen
les circumstàncies,
d'aquells han ànsies,
dels seus no es dolen.
Mostren que volen
lo que no els plau:
miren lo blau,
compren de grana;
volen magrana,
raïm demanen;
mas no s'enganen
mai en lo prendre!
Pròdig despendre,
ufanejar,
pus alt pujar
és llur plaer!