I El vint-i-sis d'agost de l'any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre successors del meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d'aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, és l'hora, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar amb el llençol, però un papa en camisa és un papa, Santedat, feia quinze dies que em deien Vostra Beatitud, Santíssim Pare, tots excepte el meu cosí Francesc. Sa Santedat s'hauria estimat més ser coronat un dia d'aire clar d'hivern, o millor encara un matí de primavera tèbia, però no es pot triar el millor temps de l'any per accedir al papat, i més valia gran calor que gran fred, pensant en el poble de Roma i en la llarga cavalcada, i millor sol que no pluja. Un papa en camisa, assegut en la cadira de forat redó, també és papa, i quan el barber li passa i repassa la navalla pel bescoll i per les galtes, també, és un papa calb ben afaitat, si el seu cap és coronat amb la tiara queda coronat per sempre, i si seu en la càtedra de Sant Pere ja serà fins a la mort la seua cadira, pel temps que Déu, no els homes, li vulguen atorgar de corona i de vida, havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un ull posat en els gossos de guarda i l'altre en l'amor i el temor de les ovelles. Un cambrer em va portar el desdejuni que més m'agrada en aquell temps de l'any, figues napolitanes, pa blanc, formatge fresc de búfala i vi transparent dels castells romans, però aquell dia era jo l'oficiant de la missa i no era bo començar el pontificat concedint-me a mi mateix dispensa del dejuni canònic, qui sap el cambrer després quines notícies podia anar escampant, emporta-t'ho, fill, ja faré un mos més tard, li diguí, si puc i si em deixen, vaig mirar per la finestra, abans d'acabar de vestir-me, la confusió de pols i de sol com una boira seca sobre l'esplanada del palau, i entre la pols una inundació de robes de tots els colors, púrpura i violeta, or i plata, blanc i blau, tota la cort arremolinada que esperava l'aparició del seu monarca nou, els alabarders genovesos del capità Domenico Doria, amb cuirassa i casc llampeguejant al sol, intentaven formar en doble línia per obrir carrer entre la multitud. A l'hora undècima d'aquell diumenge de gran llum arribà per fi el seguici dels cardenals a la porta del palau apostòlic i em vingueren a buscar en nom dels mateixos que dues setmanes abans m'havien fet papa, per fi també, a l'hora zenital de la meua vida, seixanta anys, seixanta-un, quan diu Aristòtil que l'home assoleix la culminació de les seues facultats, i era el segon pontífex de llinatge no italià elegit a Roma des que la seu papal tornà d'Avinyó, coronar ací en menys de mig segle dos papes estrangers i no solament estrangers sinó del mateix nom i família era cosa que no es trobava igual en el Liber Vitae Christi ac Omnium Pontificum del meu vell enemic el bibliotecari Platina, lloat siga Déu que així ho ha disposat, el primer papa Borja no va tenir temps per deixar senyal memorable del seu pas per l'església romana, però el segon sí que en deixarà i, que el Senyor em perdone, no és un mal pensament imaginar que podria haver-n'hi algun dia un tercer encara o, si papa no pot ser, rei o príncep d'Itàlia, en aquests temps de tantes alteracions i novetats res no és impossible per a qui ho desitja amb voluntat i amb prou força.

II Davant de la processó pels patis del palau anaven sis lacais amb túniques de seda i bastons com canyes de plata en les mans, per obrir pas, seguits dels magistrats de la ciutat amb gramalles llistades de púrpura com les dels senadors antics, dels bisbes amb mitra i capa blanca, i del sagrat col.legi dels cardenals, els cardenals diaques amb dalmàtica, els cardenals preveres amb casulla i els cardenals bisbes amb capa pluvial d'or, i l'últim jo, Alexandre VI Pontífex Màxim, entre quatre diaques que em guardaven com els levites d'Israel guarden l'arca de l'aliança, darrere del protonotari que portava sobre un coixí la tiara de la coronació, seguia la infinita milícia dels auditors, notaris, abreviadors i clergues de la cúria, el nombre dels quals és tan gran que els uns alas altres no es deixaven trepitjar la terra. A l'atri de Sant Pere vaig seure un moment en una estrada de tres graons per rebre el besapeu dels canoneges, beseu beseu, pensava, mentre podré seure en alt o estar dret tots vindreu a besar-me el peu fins que se'm gaste la seda de la sabatilla brodada com es gasta de tantes boques el bronze del peu de l'apòstol Pere a la basílica, el peu, no la mà com es besa a un bisbe o a un rei, com aquells canonges hauria volgut veure davant de mi dos o tres sobirans que jo sé, després em van acompanyar amb ciris encesos a la capella de Sant Andreu a rebre l'homenatge dels cardenals davant del cap de l'apòstol que jo mateix havia rebut a Roma trenta anys abans de mans del dèspota de Morea escapat dels turcs i l'havia portat en triomf en un reliquiari d'or pels carrers de la ciutat fins aquest mateix altar, perquè el pobre Pius II, de santa memòria, tenia els peus inflats de gota, va ser un dia de gran festa, els romans pensaven que el cap d'un apòstol tan gran i cosí del nostre Senyor seria penyora també de grans ventures, o almenys un atractiu nou que faria créixer encara més l'afluència de pelegrins, que ha estat de tots temps la primera indústria d'aquesta ciutat, vaig pujar els graons de l'altar, em vaig instal.lar en la càtedra daurada i un a un els cardenals m'abraçaven en senyal de caritat i em besaven la vora de la capa en senyal d'obediència, i qui fins uns dies abans havia estat el seu igual en dignitat sabia exactament, quan cada un s'agenollava amb calculada lentitud, quin cuc rosegava cada cor, què esperaven del nou papa, què en temien, i quants haurien volgut ja aquell mateix dia veure'l cremar en l'infern com l'estopa que mentrestant el cerimonier encenia en la punta d'una canya i recitava tres vegades Sancte Pater sic transit gloria mundi, paraules de l'esclau que acompanyava els generals vencedors en el triomf per la Via Sacra, paraules miserables, així passa la glòria del món, vanes són totes les coses mortals i totes tenen un final segur en la cendra, el mestre de cerimònies les escandia amb més tanta convicció en la veu i amb tantes ganes que foren veritat com més aviat possible que se li podia veure en la cara el gust de dir-les, Burkhard ha estat sempre un home ple de bilis i de malignitat, però no he trobat ningú que domine com ell la litúrgia amb l'obstinada precisió dels germànics, hem hagut de ser pacients. Jo acceptava amb la mteixa cara benigna l'homenatge i l'avís, la gloria mundi i el recordatori de com és de fugaç, sic transit, si se'n va, però, és perquè abans ha vingut i ha estat meua, i amb la mateixa cara paternal rebia l'abraçada dels indiferents, la dels envejosos i la dels simples aprofitats, i també la dels qui amb certesa no tardarien a ser traïdors, d'amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa.