Les darreres ombres de la nit eren atrapades per les primeres clarors de l’alba. Els fanals encesos feien una llum somorta. Passaven camions carregats amb caixes de fruites i de verdures. En Màrius tenia les galtes enceses i, amb els ulls humits, esguardava l’infinit. Fa com la mare, pensà la Natàlia. Tot d’una, en Màrius arrencà a plorar. Què et passa, per què plores?, preguntà. En Màrius tombà la cara, deixa’m, va dir, mentre una llàgrima li relliscava per la galta. La Natàlia no sabia què fer. Si vols, me’n vaig... En Màrius no va respondre. La Natàlia s’aixecà i féu per anar-se’n. No, no te’n vagis, queda’t... digué en Màrius. Van estar-se una llarga estona sense dir-se res. En acabat, en Màrius s’aixecà i agafà en direcció a la Rambla. He tornat amb delit de comprendre, es deia la Natàlia, i no entenc gaire cosa... La fosca se n’anava pel darrera de Montjuïc, l’aire era net. Els sorolls de la matinada són diferents dels del capvespre, pensà la Natàlia, són més purs. En Màrius tenia els ulls brillants, “com els ulls color de maragda”. Quan travessaren la Via Laietana, en Màrius va dir, una vegada que havia barrejat oli amb tabac, oli?, féu la Natàlia, sí, el que surt de la reïna de l’haixix, doncs, una vegada que anava passat em creia que la Via Laietana era un túnel, o, més ben dit, un tub molt i molt llarg, un tub que no s’acabava mai, jo relliscava i m’ajupia per no caure, i vaig veure que érem als anys quaranta; com que m’ajupia, veia els turmells de les dones, turmells amb mitges clares, turmells rosats... Per què no vas voler fumar a ca l’Antoni?, volgué saber la Natàlia. Perquè no sabia què en pensaries... Escolta, com em veus, tu? No ho sé, em desconcertes. Tens la mateixa edat que la mare... La mare tot el dia es queixa, parla com a les novel·les de la ràdio. El pare és un cínic. En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc... La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre. En Màrius no digué res. Tot d’una, preguntà amb veu més normal, qui era en Julián Grimau? Per què m’ho preguntes? Perquè a l’Institut van repartir octavilles per allò d’en Puig Antich i parlaven d’un que es deia Grimau. La Natàlia va pensar, quantes coses, en aquests anys! En Grimau era un dirigent comunista que assassinaren l’altre any en què jo me’n vaig anar, per la primavera. Quan te’n vas anar, tu, l’any de la neu a Barcelona?, preguntà en Màrius. Sí, l’any de la neu a Barcelona. I l’any de les riuades, afegí. Vols saber una cosa?, va fer en Màrius, doncs que aquest país em fa fàstic. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat. Jo no hauria tornat... Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per voler el temps de les cireres, cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot.