El signe i la carta credencial del poeta són que anuncia allò que cap home no ha predit. Ell és el vertader i l’únic metge; ell sap i conta; és l’únic portador de notícies, perquè va presenciar en secret l’aparença que descriu. És un contemplador de les idees, i expressa el que és necessari i el que és casual. Perquè no parlem ara d’homes amb talent per a la poesia, ni d’homes amb dedicació i destresa per a la mètrica, sinó del vertader poeta. L’altre dia vaig prendre part en una conversa que tractava d’un escriptor de lírica de fa poc temps, un home de ment subtil, el cap del qual semblava una capsa de música de melodies i ritmes delicats, i la destresa i domini del llenguatge del qual difícilment podrem lloar prou. Però quan va sortir la qüestió de si era no tan sols un versificador sinó un poeta, vam veure’ns obligats a confessar que era simplement un contemporani, no un home etern. No destaca per sobre de les nostres baixes limitacions, tal com fa el Chimborazo sota l’Equador, que s’alça des d’una base tòrrida a través de tots els climes del globus, amb cinturons de vegetació de totes les latituds als seus vessants alts i clapejats; sinó que el seu geni és l’extens jardí d’una casa moderna, guarnit amb fonts i estàtues, amb homes ben educats i dones que passegen i seuen pels camins i les terrasses. Sentim, a través de tota aquesta música variada, el to de fons de la vida convencional. Els nostres poetes són homes de talent que canten, no els fills de la música. Per a ells, el contingut és secundari, i la perfecció dels versos és l’essencial.