Però, ¿com és que aquesta tendència a buscar la bellesa en la foscor està tan arrelada en els orientals? A Occident també va haver-hi una època en què no es coneixia ni l’electricitat, ni el gas, ni el petroli, però, que jo sàpiga, mai no han mostrat cap gust per les ombres. Els fantasmes japonesos no han tingut mai peus; els occidentals sí que en tenen, però en canvi tenen la resta del cos transparent. Encara que només sigui un detall, sembla que en el nostre imaginari sempre hi ha hagut una foscor densa com la de la laca, mentre que a Occident fins i tot els fantasmes són clars com el vidre. Pel que fa als estris d’ús quotidià, a nosaltres ens agraden d’uns colors que són la superposició de diversos tons foscos, mentre que ells s’estimen més uns colors que reuneixen tots els raigs del sol. Pel que fa a l’or i al coure, a nosaltres ens agrada que tinguin una pàtina, mentre que ells consideren que fa brut i antihigiènic i els brunyeixen fins que queden ben lluents. A les cases blanquegen les parets i els sostres perquè no hi hagi ombres. A l’hora de fer un jardí, nosaltres els omplim de plantes perquè siguin ombrívols, mentre que ells hi posen grans extensions de gespa. D’on deu venir aquesta diferència de gustos? Els orientals busquem la satisfacció en l’entorn en què ens trobem i ens conformem amb les coses tal com són; per tant, la foscor no ens molesta i l’acceptem com una cosa inevitable: si la llum és pobra, doncs és pobra; i encara més, ens hi submergim i hi trobem una bellesa que ens és pròpia. En canvi, els occidentals, amb el seu gust pel progrés, sempre busquen millorar les condicions en què es troben. Així, en la cerca per tenir cada cop més claror i eradicar l’ombra més mínima, han passat de l’espelma a la llàntia, de la llàntia al llum de gas, i del llum de gas al llum elèctric. Suposo que tot plegat és degut a una diferència de caràcter, però també vull considerar la influència que hi pot tenir el diferent color de pell. Des de sempre, nosaltres hem considerat la pell blanca més elegant i més bonica que la pell fosca, però la blancor nostra és diferent de la d’una persona de raça blanca. Agafats individualment, pot haver-hi japonesos de pell més blanca que els occidentals i occidentals de pell més fosca que els japonesos, però la blancor i la morenor que tenen els uns i els altres són diferents. El que explicaré tot seguit està basat en la meva experiència: quan vivia al barri Yamate de Yokohama sovint sortia amb estrangers i anava als restaurants i a les sales de ball que ells freqüentaven; doncs bé, quan els veia de prop no em semblava que tinguessin la pell especialment blanca, però quan els veia de lluny els podia distingir perfectament dels japonesos. Hi havia algunes dones japoneses que duien uns vestits de nit tan macos com els de les estrangeres i que tenien la cara fins i tot més blanca que elles, però només que una es barregés amb les estrangeres de seguida la podies distingir fins i tot des de lluny. Per molt blanca que sigui una persona japonesa, en la seva blancor sempre hi ha un vel d’ombra. Per no quedar-se enrere respecte a les dones occidentals, hi ha japoneses que s’empolvoren l’esquena, els braços i totes les parts del cos que queden a la vista, però tot i així no poden esborrar el to fosc que tenen al fons de la pell, que es veu com es veuria qualsevol impuresa al fons d’un llac d’aigua clara. És una ombra negrosa, com una capa de pols, que es posa sobretot entre els dits, al voltant del nas, al clatell i a l’esquena. En canvi, la pell dels occidentals, encara que no siguin del tot blancs, sempre té un fons transparent i en cap part del cos se’ls veu aquesta ombra fosca. Tenen la pell immaculada des de la coroneta fins a la punta dels dits. Per això, quan un de nosaltres s’introdueix en un grup d’occidentals és com si es fes una taca de tinta diluïda en un full en blanc; aquesta visió ens molesta fins i tot a nosaltres i no ens produeix una impressió gaire bona.