Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a l’aeroport d’Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que tot tingués l’aspecte llòbrec d’un paisatge flamenc: el personal de terra amb impermeables, la bandera que coronava l’impersonal edifici de l’aeroport, el cartell amb l’anunci de BMW… Vaja, altre cop Alemanya, vaig pensar.

Quan l’avió va aterrar, es van apagar els senyals de prohibit fumar i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música de fons. Era una ensucrada versió orquestral de «Norwegian Wood», dels Beatles. Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé… diria que aquell cop em va trasbalsar com no ho havia fet mai.

Em vaig tapar la cara amb les dues mans, com si volgués evitar que el cap m’esclatés, em vaig inclinar endavant i em vaig quedar immòbil. Al cap d’un moment, se’m va acostar una hostessa alemanya i em va preguntar en anglès si no em trobava bé. Li vaig dir que estava bé, que només m’havia marejat una mica.

—¿Segur?

—Sí, sí, gràcies.

L’hostessa em va fer un somriure i se’n va anar. Pels altaveus va començar a sonar una cançó de Billy Joel. Vaig aixecar el cap i, mentre em quedava mirant els núvols foscos que flotaven al cel del mar del Nord, vaig pensar en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Quan l’avió es va aturar del tot, els passatgers es van descordar el cinturó i van començar a treure bosses i jaquetes dels compartiments de sobre els seients, però jo em vaig estar tota l’estona en aquell prat. Vaig sentir l’olor de l’herba, el vent a la pell i el cant dels ocells. Era la tardor del 1969 i estava a punt de fer vint anys.

L’hostessa va tornar, es va asseure al meu costat i em va preguntar si em trobava millor.

—Estic bé, gràcies. Només és que m’he posat una mica trist —li vaig dir amb un somriure.

—A vegades també em passa. Ja sé què vol dir —va fer, i tot seguit es va aixecar i em va adreçar un somriure encantador—. Que tingui una bona estada. Auf Wiedersehen.

—Auf Wiedersehen.

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d’aquell prat. Les muntanyes, ja netes de la pols de l’estiu gràcies a uns quants dies de pluja suau, eren d’un verd brillant i intens; el vent de l’octubre feia moure les eulàlies, i un núvol llarg i prim penjava enmig del cel, d’un blau glaçat. Era un cel tan alt que si el miraves gaire estona et feien mal els ulls. Un cop de vent va travessar el prat, va fer moure els seus cabells i va continuar cap al bosc. Vam sentir el cruix de les fulles dels arbres, i de lluny ens va arribar el lladruc d’un gos. Era un lladruc fluix, confús, com sortit de la porta d’entrada a un altre món. No se sentia cap altre soroll. Tampoc no vam trobar ningú. Només vam veure dos ocells vermells que, espantats, van alçar el vol des del mig del prat i se’n van anar bosc endins. Mentre caminàvem, la Naoko em va explicar la història del pou.