—Hola —va dir el vell.

El gat va aixecar una mica el cap i, com si li fes molta mandra, li va tornar la salutació. Era un gat vell, gros i negre.

—Avui sí que ens fa bo, ¿oi?

—Mmm —va fer el gat.

—No es veu ni un núvol.

—…de moment.

—¿Que no durarà, doncs?

—Em fa l’efecte que al vespre s’espatllarà —va respondre el gat negre mentre estirava una pota amb dificultat. Tot seguit va mig aclucar els ulls i va tornar a mirar l’home, que l’observava amb un somriure als llavis. El gat va dubtar un moment, però finalment va afegir—: Vaja… Veig que sap parlar.

—Sí —va dir el vell, una mica avergonyit. Llavors, per mostrar el seu respecte, es va treure la gorra de cotó, vella i gastada—. No és que pugui parlar amb tots els gats que em trobo, però, si es donen segons quines circumstàncies, diríem que em defenso.

—Mmm —va fer el gat per mostrar la seva sorpresa.

—Daixò… ¿Que li fa res que m’assegui aquí? En Nakata està una mica cansat de caminar.

El gat negre es va aixecar a poc a poc, amb els llargs bigotis anant-li amunt i avall, i va badallar amb tanta contundència que va semblar que les barres se li haguessin de desencaixar.

—Vostè mateix. De fet, a mi no em fa res ni em deixa de fer res. Ja pot seure on vulgui, que ningú li dirà res.

—Moltes gràcies —va dir el vell mentre s’asseia al costat del gat—. Renoi, renoi… De les sis del matí que camino.

—Així, ¿ha dit que es diu Nakata?

—Exacte. Nakata. ¿I vostè?

—No me’n recordo —li va respondre el gat—. No és que no tingui nom, però va arribar un punt que ja no el necessitava i el vaig oblidar.

—És ben veritat. El que no necessites ho oblides de seguida. A en Nakata també li passa —va fer l’home gratant-se el cap—. Així, ¿vol dir que no té amo?

—Abans en tenia, però ara ja no. De tant en tant vaig a menjar a alguna casa del barri… però no visc enlloc.

En Nakata va assentir i es va quedar una estona en silenci. Després va continuar:

—¿Li fa res si li dic Otsuka?

—¿Otsuka? —va repetir el gat, mirant-se’l amb cara de sorpresa—. ¿Què s’empatolla? ¿Per què m’ha de dir Otsuka?

—No hi ha cap motiu. És el primer nom que m’ha passat pel cap. Si no li poso un nom em costarà més recordar-me de vostè, i per això he dit el primer que m’ha semblat. Això dels noms va bé. Per exemple, si he de dir que tal dia a la tarda vaig conèixer un gat negre que es deia Otsuka en un solar buit de la secció 2 del barri ***, fins i tot la gent com jo, que no sóc gaire llarg, ho entendrà. Si li poso un nom m’és més fàcil recordar-me’n.

—Mmm —va fer el gat negre—. No sé si el segueixo. Els gats no tenim aquesta necessitat. En tenim prou amb l’olor, amb la forma, amb les coses tal com són. No ens cal res més.

—D’acord. En Nakata ja ho entén, això. Però, senyor Otsuka, els homes no funcionem així. Per recordar-nos de les coses ens calen noms i dates.

El gat va esternudar.

—Doncs quina murga.

—Ja ho pot ben dir. Això d’haver-se de recordar de tantes coses és una bona murga. En Nakata s’ha de recordar del nom del senyor governador i dels números dels autobusos. Però deixem-ho estar, això. ¿Li fa res que li digui Otsuka, doncs? Potser no li agrada…

—No puc dir que no m’agradi… De fet, no em desagrada gens. O sigui que si em vol dir Otsuka, vostè mateix. De totes maneres, és com si no fos jo.

—En Nakata s’alegra molt de sentir això. Moltíssimes gràcies, senyor Otsuka.

—Per ser que és un home, parla d’una manera ben estranya, ¿no? —va dir l’Otsuka.

—Sí, tothom m’ho diu. Però en Nakata només sap parlar d’aquesta manera. Quan parlo normal, em surt així. És perquè sóc una mica totxo. Però no ho he estat pas tota la vida. De petit vaig tenir un accident i m’hi vaig tornar. No sé escriure ni llegir llibres ni diaris.

—No ho dic per presumir, però jo tampoc sé llegir —va dir el gat mentre es llepava la part de sota de la pota dreta—. Sóc ben normal i no saber-ne no m’ha portat mai cap problema.

—En el món dels gats no passa res —va dir en Nakata—, però en el món de les persones si no saps escriure és que ets una mica totxo. Si no saps llegir ni llibres ni diaris, és que no ets gaire llarg. És així. El pare d’en Nakata, que ja fa anys que és mort, era professor d’universitat, i era especialista en finàncies. I en Nakata té dos germans, i tots dos són molt llestos. L’un és el peix més gros d’una empresa que fan carreteres, i l’altre treballa en un lloc que es diu Ministeri d’Iconomia i Indústria. Tots dos tenen una casa gran i mengen anguiles.
L’únic que és una mica totxo és en Nakata.

—Però vostè sap parlar amb els gats.

—Sí —–va admetre en Nakata.

—No hi sap parlar tothom, amb els gats.

—Té raó.

—Així, no es pot dir que sigui totxo.

—Sí… No… Vull dir que … Ja no ho sé... Des de petit tothom m’ha dit que sóc una mica totxo i m’ho he acabat creient. El tren no el puc agafar perquè no sé llegir els noms de les estacions i no puc comprar els bitllets. L’autobús, en canvi, encara el puc agafar de franc si ensenyo el carnet d’invalidès.

—Mmm —va fer l’Otsuka sense gaire interès.

—I si no saps llegir ni escriure, és impossible trobar feina.

—¿I de què viu, doncs?

—Cobro una pensió d’invalidès.

—¿Una pensió d’invalidès?

—El governador em dóna diners. Visc a Nogata, en un pis que es diu Shoeiso. Hi tinc una habitació petita. Hi donen menjar tres cops al dia.

—No està gens malament. Vaja, almenys a mi m’ho sembla…

—Sí. Tal com diu, no està gens malament —va confirmar en Nakata—. Estic a sopluig i tinc tot el que necessito. I de tant en tant, com ara, algú em demana que li busqui un gat. Em donen alguna cosa en senyal d’agraïment, però no ho dic al senyor governador. Vostè tampoc ho digui a ningú, ¿eh?, que si sap que cobro diners de més, potser em treu la pensió d’invalidès. El que em donen no és mai res de l’altre món, però, gràcies a això, de tant en tant puc menjar anguiles. A en Nakata li agraden molt, les anguiles.

—I a mi també. Tot i que només n’he menjat una vegada, ja fa anys, i no me’n recordo gaire del gust que tenen.

—Les anguiles són el millor que hi ha. Són diferents d’altres menges. Hi ha menges que en poden substituir d’altres, però, que en Nakata sàpiga, no n’hi ha cap que pugui substituir les anguiles.

Pel carrer de davant el solar va passar un noi amb un labrador força gros. El gos duia un mocador vermell embolicat al coll. Es va mirar l’Otsuka però va continuar el seu camí. El vell i el gat es van quedar asseguts sense dir res, esperant que el jove i el gos acabessin de passar.

—Així, ¿diu que busca gats? —va preguntar finalment l’Otsuka.

—Exacte. Busco gats perduts. Com que en Nakata hi sap parlar una mica, va recollint enformació i els acaba trobant. Ara ha corregut la veu que en Nakata hi té la mà trencada, en això de trobar gats, i no paro de rebre encàrrecs. Últimament, són més els dies que en busco que no pas els que no en busco. Com que a en Nakata no li agrada anar gaire lluny, només els busco pel barri de Nakano. Si no, qui es perdria seria en Nakata i després l’haurien de buscar a ell.

—¿I ara també busca un gat, doncs?

—Justa la fusta. Ara estic buscant una femella amb clapes que només té un any i es diu Goma. Aquí en tinc la foto —va dir en Nakata mentre treia una fotografia en color de la bossa de lona que duia a l’espatlla i l’ensenyava a l’Otsuka—. És aquesta. Porta un collar de les puces de color marró.