En Xiu era un pardal ben estrany. Malgrat que era tan escarransit, el primer que va fer va ser estarrufar-se, pujar a la vora del niu i intentar aixecar el vol. Ep, quiet aquí!, li dic, i el faig baixar al niu. No pots volar així com així, primer has de canviar el borrissol, t’han de sortir plomes i se t’han d’enfortir les ales. En Xiu s’hi resistia, però després de colpejar-lo al cap amb el bec, va callar i de seguida es va conformar. Des de llavors he après que quan algú no s’entén de raons, un bon clatellot val més que mil paraules. En Xiu era d’aquesta mena: si li expliques les coses ben explicades, no t’entendrà, però amb un bon mastegot ho entén tot de seguida. No sé si passa el mateix amb vosaltres, els humans, però per a nosaltres és així. Quan ja ens havíem alliberat tots i el niu estava ple a vessar de pardalets, vam veure que encara hi quedaven dos ous. M’apropo al primer i el pico fluixet, a veure si em contesta algú de dintre, però a dins no se sent ni piu. El pico més fort i escolto: res de res. Així que li dic: Ei tu, el de dins, home o bèstia, manifesta’t! Res, ni home ni bèstia, no contesta i prou. Els altres pardalets també picaven la closca de l’ou, però no contestava ningú. Llavors ens vam adonar que aquell ou era un xarbot, que dintre no hi havia pollet. Sol passar quan hi ha molts ous en un niu. Sort que els homes no es coven com nosaltres, si no, molts podrien sortir xarbot!

L’altre ou també estava callat. Li vam picar la closca i de seguida de dins ens va contestar una veu molt empipada: Vostè perdoni, eh, però ha de picar tan fort? I en dir això, el de dins va trencar l’ou i va sortir fora, però... amargat, amb una cara de pomes agres… –Vostè perdoni! Vol sortir del mig, va dir mentre s’obria camí a cops de colze. Necessito veure qui passa fora del niu! –Ja està bé de donar empentes!– va protestar un dels pardalets, però el nouvingut li va replicar, d’esquena, sense ni tan sols mirar-lo. –Vostè perdoni, però jo no he vingut a aquest món perquè em renyin. Vostè perdoni, eh!

A aquest pardalet li vam posar el nom de Vostè perdoni. Ja us parlaré d’ell més endavant, ara no us ho puc explicar tot de tota la colla, us hauré d’avançar els esdeveniments un per un, tal com van passar, i espero no deixar-me’n cap. Perquè fins i tot els pardalets de vegades s’obliden, igual que vosaltres. Sobre tot si hom té gana, aleshores ho pot oblidar tot. Per això, abans de continuar, em menjaré aquest insecte per esmorzar… Algú ha dit \"Bon profit!\"? Gràcies, bon profit a vosaltres també!