Quan en Harold s’encaminava al nord, cap al comtat de Gloucester, de tant en tant els seus passos eren tan segurs que no li suposaven gens d’esforç. No havia de pensar a moure un peu i després l’altre. El caminar era una prolongació de la certesa que trobaria la Queenie viva, i el seu cos també en formava part. Aquells dies enfilava turons amunt sense pensar-hi; suposava que s’estava posant en forma.

Altres dies estava més absort en el que veia. Intentava trobar les paraules precises per descriure cada canvi; sols que alguna vegada se li començaven a barrejar, igual que la gent que havia conegut. Però hi havia dies que no era conscient de si mateix, del fet que caminava ni del paisatge. No pensava en res; si més no, en res que tingués relació amb les paraules. Tan sols era. Notava el sol sobre les espatlles, badava amb un xoriguer de vol silenciós, i els dits del peu feien aixecar el taló de terra constantment, traslladant el pes d’una cama a l’altra, i tot es reduïa a això.

Només l\'amoïnaven les nits. Continuava buscant allotjaments modestos, però els espais interiors semblava que s’alçaven com una barrera entre ell i el seu objectiu. Sentia una necessitat visceral de deixar una part de si mateix a fora. Cortines, empaperat, làmines emmarcades, tovallola de mans i de bany que feien joc; totes aquelles coses ara eren supèrflues i buides de significat. Obria les finestres per continuar sentint la presència del cel i de l’aire, però dormia malament. Cada vegada més, les imatges del passat no el deixaven dormir, o bé somiava que els peus se li aixecaven i baixaven. Es llevava de matinada, contemplava la lluna des de la finestra i se sentia atrapat. Aquells dies encara era mig fosc quan pagava amb la targeta i se n’anava.

Caminant a l’albada, contemplava admirat el cel abrandat de colors intensos, que tot seguit es diluïen en un sol blau. Era com trobar-se en una versió completament diferent del dia, una versió que no tenia res de corrent. Hauria volgut descriure-ho a la Maureen.