En Victor va conèixer la Rosemary el dia que va haver d’anar al servei d’urgències de l’hospital d’Addenbrooke, on ella estudiava per infermera. Havia ensopegat en unes escales i havia caigut amb poca traça sobre el canell, però va dir a la Rosemary que s’ho havia fet anant amb bicicleta, i que l’havia «ferit» un cotxe a la carretera de Newmarket. Ferit li sonava bé, era una expressió d’un món masculí en el qual mai no havia aconseguit viure de debò (el món del seu pare), i «la carretera de Newmarket» implicava (falsament) que no passava tota la vida enclaustrat en la restringida zona situada entre Saint John i el departament de matemàtiques.

Si no hagués estat per aquesta trobada casual a l’hospital, accidental en tots sentits, en Victor potser no hauria festejat mai cap noia. Se sentia plenament de camí cap a la maduresa, i la seva vida social encara es limitava al club d’escacs. En Victor no sentia la necessitat de tenir una altra persona en la seva vida; de fet, el concepte de «compartir» la vida se li feia estrany. Tenia les matemàtiques, que li omplien gairebé tot el temps, de manera que no sabia ben bé què en volia fer, d’una dona. Li feia l’efecte que les dones eren posseïdores de tota mena de propietats indesitjables, principalment la bogeria, i també d’una gran varietat d’inconvenients físics –sang, sexe i criatures– que eren inquietants, i també d’altres. Malgrat tot, alguna cosa dins seu anhelava estar envoltat de la classe d’activitat i de l’escalf que tant li havia faltat en la infantesa, i així va ser que, abans no pogués adonar-se del que havia passat, com si hagués obert la porta de l’habitació que no era, es va trobar prenent te en una casa al rural comtat de Norfolk, mentre la Rosemary ensenyava amb timidesa als seus pares un anell de compromís amb trossets de diamant (força barat).