Benvolgut noi, si ho vols, doncs sí, trobem-nos, però no n\'esperis res de la trobada.
En tot cas una altra desil·lusió, un altre
buit: d\'aquells que fan bé
a la dignitat narcísica, com un dolor.
Als quaranta anys jo sóc com als disset.
Frustrats, el de quaranta i el de disset
sí que poden trobar-se, balbucejar
idees convergents, sobre problemes
entre els quals s\'estenen dues dècades, una vida sencera,
i que sí, aparentment són els mateixos.
Fins que una paraula, sortida de les goles incertes,
corsecada de plor i de desig d\'estar sol,
en revela la irremediable disparitat.
I a més hauré de fer el poeta
Pare, i llavors em replegaré sobre la ironia
que t\'embarassarà: essent com és el de quaranta
més alegre i mes jove que el de disset,
aquell, ara amo ja de la vida.
A part d\'aquesta aparença, d\'aquesta parença,
no tinc res més a dir-te.
Sóc avar, el poc que posseeixo
M\'ho guardo estret al cor diabòlic.
I el pam de pell entre pòmul i barba,
sota la boca torta a fúria de somriures
de timidesa, i els ulls que ja han perdut
el seu punt dolç, com una figa feta agra,
et semblaran el retrat
d\'aquella maduresa que et fa mal,
maduresa no fraterna. Per a què pot servir-te
un coetani- senzillament entristit
en la magresa que li devora la carn?
allò que ell ha donat, ho ha donat. La resta
és àrida pietat.