L’anguilla
Eugenio Montale
Eugenio Montale
L'anguila, la sirena dels mars freds que deixa el Bàltic
per arribar als
nostres mars,
als nostres estuaris, fins els rius
que remunta pel fons,
sota corrents adversos,
de braç en braç i després
de rierol en rierol,
esprimejats,
cada vegada més endins, més cap al cor
de la pedra,
filtrant-se
per sequioles de fang fins que un dia
una llum que rebot dels
castanyers
n'encén el fueteig en basses d'aiguamorta,
en torrents que
davallen
dels estimballs dels Apenins a la Romanya;
l'anguila, torxa,
assot,
fletxa d'amor en terra
que solament els nostres recs o els
ressecs
escorrancs pirenencs recondueixen
a paradissos de
fecundació;
l'ànima verda que busca
vida allà on solament
mossega la
secada i la desolació,
la guspira que diu
que tot comença quan tot
sembla
carbonitzar-se, branca soterrada;
l'anguila, l'iris breu,
bessó
d'aquell que t'encasten les pestanyes
i fas que brilli intacte enmig
dels fills
de l'home, immersos al teu fang, tu pots
no pensar que t'és
germana?
Poesia italiana contemporànea, Barcelona, Edicions 62 i “La Caixa”, 1990, pàgina 114.
Traduït per Narcís Comadira
