[Fragment del final del monòleg de la Sra. V]

[Sra. V]

Hauré d’entrar, per això

un dia d’aquests

haig de trobar el rínxol com un fil d’or

i obrir la finestra, no es pot viure

tants segles amb tanta pudor

pensaran que sóc bruta i no

és que el senyor no para de fer la marmota

o potser repassa la lliçó dels seus records

i no pot fer-ho al sol assegut a la placeta

com els de la seva edat, no

ell ho fa a les fosques

dins aquest nínxol pudent, potser

s’hi vol anar acostumant i fer pràctiques

o potser es pensa que ja hi és i s’hi troba bé

o t’equivoques com sempre

i no és això, burra

el que passa és que no el vas deixar anar

a Mèxic i d’acord, no me’n vaig anar, però serà

com si no hi fos

què et pensaves, pots estar contenta

no me n’he anat a Mèxic

estàs a punt?

què més vols, de què et queixes, però

no, tampoc, en realitat

només pregunta i pregunta encara

per què te l’havies d’endur al poble

perquè

què havia de fer si bombardejaven Barcelona

i encara es veu l’esquerda a la casa

quan hi passo cada dia encara hi és

doncs així

va repetint on eres, tu, aquell dia

on eres, però no ho dius, ho pregunta per dins

i somriu

és la seva venjança, pobre

l’únic que li queda

en canvi jo m’he tornat insensible

i ara estic bé

tantes vegades que he passat

pel carrer del tren

però tant se me’n dóna la seva venjança

perquè estic viva, no sé ben bé per què

però encara estic viva, i al capdavall

si volia anar a Mèxic

a casa em tenien com una reina

no hauria deixat de tocar el piano

ni s’haurien jugat la botiga a les cartes

i era jove, homes, per triar i remenar

ay, ojitos negros

deu fer mig segle que és massa tard

però ja no em fa res

sola i tot, sóc aquí

respiro, hi veig, penso, parlo, ho veus

i visitaré Poblet i Santes Creus i les coves

he, he, i tu sol

com Déu abans de la Creació

que necessites la gent

com escarabats dins una gàbia

i punxes i burxes i turmentes

i així et penses que ets viu

però ara sóc jo qui riu, ho veus

a mi no em fa res, no pateixis

ja no tinc gens de por

d’una cosa només: la mona aquella

amb la pudor, si un dia vol entrar

i ja s’ho pensa, ella, fa dies que ho sospita

encara no ha tornat, com pot ser

o potser vindrà i no hi seré

per això haig de fer canviar el pany

quina pudor, dirà

i llavors pot entrar, voldrà fregar i

no, haig de fer entrar el sol

i fer dissabte amb força lleixiu

què pensaran, si no

i no cal que et llevis, em sents

a més a més em fan falta les tisores

de manera que obriré de bat a bat

fregaré i espolsaré

i ja pots fer el que vulguis

que canviaré els llençols

tant si et mous com si no

em sents

entro, eh

doncs, au, mira, t’ho dic ara, per mi

te’n podies anar a Mèxic, a Veneçuela

o a la Cotxinxina

cochinchi-chi, cochinchi-chi

cochinchinoise

Joséphine Baker!

messieurs dames, jo també

el més bonic que tenia eren les cames

sempre he caminat molt, jo

pujo els quatre pisos i no em canso

i estic molt bé, és clar

ell, en canvi

com havies canviat, últimament

Senyor Déu meu

cochinchi-chi, cochinchi-chi

cochinchinoise

com havies canviat

·

...·...

[Estrenada el 24 de maig de 1990 pel Centre Dramàtic de la Generalitat, al Teatre Romea, amb direcció de Jordi Mesalles.]