L\'entada de la llibreria, a diferència de les botigues que l\'envolten, queda per sota del nivell del carrer i una dotzena de graons de pedra porten els clients a un espai fondo, seccionat per lleixes de fusta que arriben a les voltes del sostre. Sovint els que hi entren no són clients, sinó lectors, i, quan plou, simplement gent mullada sense paraigua. M\'estimo més pensar en ells com en exploradors. Primer, perquè han trobat la porta baixa entre el laberint de carrerons estrets, i segon, perquè es capbussen a la penombra de prestatges com espeleòlegs sense corda i no els preocupa quan ni com en sortiran. I la cova de llibres al seu voltant és aparentment la mateixa, però sempre nova. Al lloc dels títols esgotats, al vespre, abans de tancar, poso els llibres nous que he comprat durant el dia. D\'aquesta manera cap de les lleixes no queda buida, sols l\'endemà no és la mateixa.

De vegades em trobo a les sales més llunyanes senyals d\'orientació dibuixats amb llapis o tallats a la fusta. Esborro les marques o reomplo els talls amb pasta de silicona del color de la fusta. El visitant ha d\'assumir els riscos de l\'entorn, tal com són. Són les instruccions del propietari. Fins ara no l\'he vist mai. M\'envia les seves instruccions per correu en sobres de cartes blancs. Una vegada li vaig escriure que hauríem de posar bombetes més fortes, perquè la gent a penes podia veure les lletres. Em va contestar amb les mateixes paraules. Un full plegat en quatre, on hi havia escrit: \"El visitant ha d\'assumir els riscos de l\'entorn, tal com són.\"

Tinc tota mena d\'idees per revifar el negoci, per exemple, posar anuncis als diaris, deixar publicitat a les clíniques dentals, o coses de l’estil. Però ja evito preguntar-li el que sigui. Així, doncs, quan tinc preguntes, m\'imagino que rebo el mateix paper plegat en quatre i la cosa s\'acaba en sec.

Entre els \"exploradors\" hi ha alguns que es llencen escales avall, com si entressin en una taverna, i després surten esverats cap amunt, pensant que han anat a parar en una tomba. Però n’hi ha d’altres que no passen ni un sol dia sense capbussar-se entre els llibres. De fet, si hi falten un parell de dies sé que estan malalts, i si al tercer dia tampoc apareixen, espero pel seu bé que tan sols hagin marxat de la ciutat, i mentrestant miro de no llegir les esqueles.

Un d\'aquests clients habituals no em cau gens bé. Camina una mica encorbat, amb la seva jaqueta marró de ratlles, i m\'escodrinya amb la mirada, de gairell. Té el costum d\'aclarir-se la veu, sense tenir intensió de parlar. Pels seus estossecs puc saber fins on ha arribat amb l\'escorcoll dels llibres. Poques vegades compra alguna cosa. Un cop va portar un paquet de llibres per vendre, idèntic als que de vegades em trobo davant de la llibreria. Crec que em volia fer pensar en la relació entre certes coses, insinuar-me qui era ell.